Festival de Canes 2016
[...]
Però no tot és glamur. I no tot és George [Clooney], és clar. Mentre els flaixos llampegaven, la secció oficial es va dignar a fer els seus primers passos amb una obra mestra. No és tant exageració com el sentit mateix del viatge aquí. Fins i tot Clooney estaria d'acord amb aquesta afirmació. Va aparèixer Sieranevada, de Cristin Puiu, i es van acabar els pesars. Tampoc és metàfora, és Canes. Diu el director romanès que fa temps que és conscient que les històries que componen la seva vida són ficció i que ell mateix és el creador de tot el que l'envolta. Feia tant que des de la tribuna del festival no se sentia una declaració tan entusiasta i conscient de solipsisme cinematogràfic, diguem-ne, que algú va arrencar a plorar. I, en efecte, des de fa almenys un any no es contemplava un exercici de cinema tan precís, ambiciós i, si voleu, lacerat. I tràgicament còmic. Monumental potser.
La idea de la pel·lícula no és més que traçar totes les línies possibles que componen el perfil d'una vida sencera. Una família es reuneix per celebrar l'aniversari de la mort recent del patriarca. Coses de les tradicions. Al centre, el fill gran i metge. I al voltant, tots els altres: la seva dona dels nervis, el seu cunyat obsessionat amb les teories de la conspiració, el seu germà militar, una tia que va ser membre del Partit Comunista de Ceausescu, una familiar no del tot identificada que es lamenta del seu marit mentider, l'espòs d'aquesta última... Tots esperen, després que uns religiosos oficiïn la cerimònia oportuna, sopar. En efecte, una cosa tan senzilla com seure a taula i, malgrat tot, menjar el menjar. Però no hi ha manera. Sempre acaba passant alguna cosa que ho impedeix. Com a El ángel exterminador, però més dolorós.
Si voleu, la pel·lícula llueix l'estructura d'un d'aquests passatemps en què les regles conviden a unir dos punts fent lliscar el bolígraf per un laberint de murs, carrerons sense sortida i camins a enlloc. L'espectador és convidat a perdre’s en un escenari tan proper, tan pueril en cadascun dels seus gestos, que acaba adquirint la textura de la fantasia, pura irrealitat. La càmera es col·loca sempre en un angle mort i, literalment, espia les conductes condemnades (meitat patètiques, l'altra meitat càndidament tendres) d'uns personatges condemnats.
A mesura que avança, Sieranevada es va desdoblant en mil pel·lícules que habiten al seu interior. Com ja va fer en les irrefutables La muerte del Sr. Lazarescu o Aurora, la història adquireix en cada gir un tacte diferent entre el terror, l'absurd, la comèdia i la simple desesperació. I tot això amb un mestratge i un pols que navega per gairebé tres hores de durada fins a convertir una odissea familiar en un sagnant estudi de com les ficcions que ens donem (religió, política, família...) modulen i directament creen això que anomenem realitat. Tot és ficció, una ficció que devora la mateixa possibilitat de la ficció. Una bonica Palma d'Or per començar. [...]
Luís Martínez – Elmundo.es |