CineBaix - ANA,MON AMOUR

‘Ana, mon amour’: em mates, em fas bé...

BERLÍN 2017: Calin Peter Netzer signa una intensa exploració de l'allò profund d'una relació amorosa marcada pels trastorns mentals i en la qual és difícil saber qui és el botxí

Des de la primera escena d'Ana, mon amour, reconeixem l'estil i la virtuositat treballada a l'extrem del guanyador de l'Ós d'Or 2013 (per Madre e hijo). El romanès Calin Peter Netzer, que competeix de nou a la Berlinale, ens brinda una obra extraordinàriament complexa que una vegada més es recolza en uns diàlegs d'una intensitat aclaparadora. El guió del seu últim treball és fins i tot més atapeït que el del seu anterior film, ja que la problemàtica es presenta amb una precisió molt menor. I això és per una bona raó, ja que la cinta ens trasllada al territori inestable i poblat d'ombres del sofriment psicològic, en el marc d'una relació amorosa en la qual la sempiterna depressió (la d'Ana, Diana Cavallioti) i el "calvari "que travessa Toma (Mircea Postelnicu) són al mateix temps obstacle i motor, fet que es descobreix progressivament, mitjançant una sèrie de salts al passat i al futur que reconstrueixen de manera fragmentària tota la seva història comuna (més diversos traumes familiars anteriors, origen dels problemes que es plantegen a la cinta), tot això al llarg d'una sessió de psicoanàlisi que abraça tot el film i aureola la trama amb una vaguetat interpretativa.

En conseqüència, Ana, mon amour és densa i alambinada per naturalesa, en la mesura que el més important és deixar que parli l'allò, l'entranya d'on sorgeix el dolor (la necessitat de la paraula, a través de l'escriptura automàtica, la confidència íntima o la confessió, és el bordó obstinat que acompanya tot el primer acte), tractant de desembullar el caos de dinàmiques humanes molt subtils i inexorablement indeterminades -(inter)dependència, entrega/egoisme, culpabilitat, mentides i enganys- per tal de trobar una mica de sentit, sense perdre de vista en cap moment la idea que qualsevol teoria no serà sinó una lectura possible dels fets, un relat subjectiu, com recorda l'excel·lent epíleg.

Nezter ens deixa deliberadament davant d'aquesta frondositat, rebutjant des del pròleg qualsevol temptació de confinar el subsegüent relat en una perspectiva moral (al contrari que a Madre e hijo, que està construïda sobre aquesta estratègia). Al final, com és natural, tot està obert a discussió, ja que no hi ha veritat objectiva en els sentiments i les relacions (ni tan sols en els proverbis), encara que els personatges insisteixin incessantment en la noció de "saber" o "no saber" . Pel que fa a aquesta necessitat de complexitat que assumeix la pel·lícula, algunes escenes i certs motius (la religió, sobretot) potser podrien haver estat evitats o alleugerits, però la intel·ligència del cineasta no deixa de meravellar, entre altres coses, per la seva manera radical d’inscriure'ns sense pudor en la intimitat d'Ana i Toma, tant al llit com a la dutxa -una manca de privacitat a la qual Toma també és sotmès, com en l'escena en què comparteix el llit amb el seu gros sogre, en una calorosa nit d'estiu-. Com que res es deixa a l'atzar i tot és diabòlicament minuciós i deliberat (al contrari del que podríem pensar), cada instant del film ens ofereix una revelació, una connexió, un toc mestre, més enllà de tot el que els personatges verbalitzen. Penso, per exemple, en la postura del confés sobre els genolls del sacerdot, o en els petits esbufecs, d'un caràcter eminentment sexual, d'Ana després del seu pseudo intent de suïcidi, o la mirada d'amor renovat cap a ella en què el realitzador ens situa, uns minuts més tard, tot i que ella pugui resultar-nos insuportable, en mostrar-la des de la perspectiva de Toma. Després de tot, Ana no és l'eix central d'Ana, mon amour.

Bénédicte Prot – cineuropa.org