La pel·lícula ofereix tota una lliçó magistral regida per l'humor

El director Ruben Östlund i el productor Kalle Boman van presentar el 2014 al museu Vandalorum de disseny de Suècia una instal·lació artística marcada per la simplicitat: un simple quadrat il·luminat col·locat a terra. L'acompanyava un text: "El Quadrat és un santuari de confiança i cura. En el seu interior tots compartim els mateixos drets i obligacions ". A l'any següent la instal·lació va ser traslladada a una plaça de Värnamo, propiciant que aquesta peça conceptual, concebuda per esperonar reflexions sobre contracte social i altruisme, es carregués de nous significats amb les interaccions dels ciutadans. Dos anys més tard, El Quadrat va esdevenir la primera pedra per aixecar The Square, cinquè llargmetratge de ficció d’Östlund, nova sàtira finíssima i magistral després de la impressionant Fuerza mayor (2014) i última Palma d'Or a Canes.

El Quadrat, la peça artística, no és el MacGuffin de The Square, comèdia diabòlica ambientada en el món de l'art contemporani i els seus clarobscurs, sinó l'element que determina el seu conscienciós plantejament estètic, perquè, de la mateixa manera que l'obra aïlla per quatre costats una zona de l'espai públic per crear tensions entre el que hi ha dins i el que hi ha fora -com les crea, de fet, tota frontera, visible o invisible-, Östlund concep cada pla cinematogràfic de la seva pel·lícula a partir del pols entre el camp i el fora de camp. En aquest sentit, The Square ofereix tota una lliçó magistral regida per un humor que es modula en inesperades formes d'incomoditat: només cal col·locar un nadó en el fora de camp d'una reunió de publicistes perquè la respiració d'una escena es carregui de comicitat. O, també, col·locar un espectador amb Síndrome de Tourette en el fora de camp d'una conferència de premsa per colpejar els clixés del llenguatge protocol·lari amb la ferotge insistència d'una irreverent pluja de calamarsa (obscè).

El cineasta sap quin és l'angle de càmera adequat perquè una instal·lació artística, consistent en uns munts de pols de la mateixa mida, es transformi en l'espai de minimalistes coreografies còmiques que hauria envejat el Jacques Tati de Playtime (1967). Composta íntegrament per seqüències inoblidables -la descontrolada performance d'un artista brilla especialment-, The Square no es limita a fer broma sobre art: el seu discurs, universal, va cap a la pèrdua de significat de la confiança, l'afecte i el compromís en una Europa envasada al buit.

Javier Ocaña – Elpais.com