EL HILO INVISIBLE

Títol original: Phantom Thread Direcció i guió: Paul Thomas Anderson País: EUA Durada: 130 min Any: 2017 Gènere: Drama, romanc Interpretació: Daniel Day-Lewis, Vicky Krieps, Lesley Manville, Richard Graham, Bern Collaco, Jane Perry, Camilla Rutherford, Pip Phillips, Dave Simon, Ingrid Sophie Schram Música: Jonny Greenwood Fotografia: Paul Thomas Anderson Distribuïdora: Universal Pictures Estrena a Espanya: 2/2/2018

No recomanada per a menors de 12 anys

Doblada en castellà

SINOPSI

Londres, anys 50. El famós modista Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) i la seva germana Cyril (Lesley Manville) són el centre de la moda britànica amb més glamur. Woodcock vesteix amb el seu estil distintiu la reialesa, estrelles de cinema i altres dames de l'alta societat. Les dones passen per la seva vida sense deixar petjada, fins que apareix una bella i temperamental jove anomenada Alma (Vicky Krieps), una cambrera que es convertirà en la seva musa i amant. No obstant això, la perfectament estructurada vida de Reynolds es veurà alterada per l'arribada de la jove, i això el modista no ho havia previst.

(Sensacine.com)

CRITICA

'El hilo invisible': el cinema i la boira


"Com si la boira es dissipés, i que, aquesta vegada, sense saber com, hi hagués allà una altra cosa". Així acaba Thomas Pynchon Vicio propio , el llibre sobre el qual Paul Thomas Anderson va aixecar la seva anterior pel·lícula, i d'alguna manera l'advertència (o el que sigui) es manté. El hilo invisible torna a convertir la sala de projecció en l'escenari potser mític d'un esdeveniment a prop del miracle. De nou, els gèneres es fracturen. És drama amb el mateix afany que farsa; és obsessió amb idèntica necessitat que somni. Una altra vegada la pel·lícula navega aliena a convencions només pendent del tacte tènue, trencadís i somnàmbul de la música de Jonny Greenwood. I de la mateixa manera que en les seves set pel·lícules anteriors, els actors (irrefutables Daniel Day-Lewis, Lesley Manville i Vicky Krieps) aconsegueixen confondre’s amb la matèria de la mateixa vida. Tota la cinta no és més que boira, el baf estrany d'una obsessió que en dissipar-se ens deixa sols, ferits i feliços (o tristos, tant se val) davant el mirall on el desig es mesura amb la realitat. És així; som davant d'una pel·lícula que estableix les normes i patrons des d'on mesurar bona part del que vindrà.

Com a The master , El hilo invisible segueix el rastre de la història d'un mestre, una alumna i la transformació de tots dos en abisme. De la mateixa manera que a Puro vicio, la cinta navega aliena a si mateixa per les seves pròpies deformitats, sense prendre’s mai del tot seriosament. Exactament igual que a Pozos de ambición, el que es dirimeix és la veritable mida d'un home i una dona davant les seves pors, les seves ambicions, les seves misèries. És el mateix, sempre, perquè no pot ser d'una altra manera. Si es vol som no tant davant d'una variació del tema perenne, com davant la seva reformulació moderna, i per això necessàriament transgressora, en malson. Es tracta, en definitiva, d'explicar una vegada i una altra la història de l'home que va dedicar tot el seu esforç a buscar alguna cosa, per nímia i absurda que fos, que donés sentit sinó a tot almenys a alguna cosa; l'home que es va aventurar per estranys camins per, al final, tornar a casa sol, desconegut i fins i tot encara més perdut. [...] 

No es tracta tant d'explicar la passió amorosa com d’oferir-la en sacrifici. Tot fa mal, tot diverteix, tot desconcerta. Qui necessita a qui quan d'afecte es tracta? Quina distància separa l'odi de la devoció? I així. El fet que la mateixa pel·lícula estigui composta com retalls de patrons que es van component a poc a poc davant la mirada de l'espectador fins a formar ells mateixos un vestit (o vestit d’home) complet i enlluernador fa d'aquest una cosa tan magnífica com mundana, tan divertida com greu.

I així, pla a pla, tots ells llaurats en pedra, El hilo invisible dibuixa el perfil exacte i meticulós de la febre d'estar viu. De la creació potser.

És cinema, és boira, és una altra cosa .

+ La lleugera gravetat (o a l'inrevés) de la pel·lícula fa d'aquesta una obra mestra tant del drama com de la comèdia.
- La pregunta és si els acadèmics dels Oscars s’adonaran que aquesta cinta juga en una altra lliga.

Luís Martínez – Elmundo.es

 


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: