Els altres talents de Torrente

Sento enorme respecte per l'agilitat mental, la gràcia i el talent de Santiago Segura

Hi ha una curiosa i notable coincidència, amb resultat venturós per als meus convencionals i grollers gustos, entre les últimes pel·lícules d'Álex de la Iglesia i Santiago Segura, i és que tots dos, autors d'un cinema tan personal com recognoscible (independentment que t’atregui o et desinteressi) han dirigit remakes, la seva adaptació d'històries i pel·lícules inventades per altra gent. Perfectos desconocidos, que ha aconseguit fer riure un públic tan divers com quantiós, entre el qual m'incloc, és el remake d'una pel·lícula italiana, dirigida per Paolo Genovese, que encara no he pogut veure. I Sin rodeos és una nova adaptació (m'expliquen que hi ha una versió mexicana i una altra argentina) de la pel·lícula xilena Sin filtros, parida per Nicolás López, algú amb qui vaig tenir una breu trobada i em va semblar un senyor intel·ligent i un cinèfil heterodox.

En el cas d'Álex de lla Iglesia Perfectos desconocidos va ser un encàrrec que va resoldre modèlicament. Però no hi va haver intermediaris en el treball de Santiago Segura, que va intuir que existia un filó molt llaminer en veure la pel·lícula xilena. També un repte, ja que a part d'una breu i graciosa aparició, interpretant un místic i sanador hindú que en realitat és d'Alcobendas, Segura es limita a dirigir. Un risc de cara al multitudinari públic de la milionària saga torrentiana. Anaven a gaudir amb aquest esperpèntic i delirant antiheroi identificant-lo amb la presència a cada pla de Santiago Segura. L'esquer absolut era ell davant de la càmera. Dubto que a gran part d'aquests espectadors massius els interessés saber qui dirigia les aventures i desventures del seu idolatrat Torrente.

Vaig gaudir molt amb el primer Torrente i poc o gens amb la resta. I sento enorme respecte per l'agilitat mental, la gràcia i el talent de Santiago Segura. I per tant, notables expectatives davant el seu treball com a director al marge del seu prolongat i infal·lible èxit amb Torrente. No em defrauda. Segueixo amb interès la tortura quotidiana –en un món on tothom pretén ser escoltat però ningú escolta el pròxim– d'aquesta dona tan afortunadament normal que els altres tracten com si fos anormal, la seva resignada desolació constatant que no existeix o únicament la volen per explotar-la en el seu entorn familiar, professional i sentimental. I sobretot, agraeixo que personatges, situacions i gags em despertin el somriure i el riure, gestos que escassegen en el cinema i en la vida. I, és clar, em confirma que puc estar sol però mai ‘estupiditzat’ en mantenir-me aliè a aquestes xarxes socials que pel que sembla són imprescindibles i joiosament addictives en la vida o en la supervivència de la gent.

I celebro, com en la memorable Alice, que es va inventar l'extraordinari i demonitzat a perpetuïtat Woody Allen, que l'afligida protagonista de Sin rodeos, gràcies a la ingestió d'una alliberadora poció tingui la lucidesa i el valor d'enviar al no-res o la merda tots els que s'obstinaven a condemnar-la al naufragi. O sigui, millor sols que mal acompanyats, com sosté l'escèptica i irreplicable saviesa popular.

Maribel Verdú segueix oferint-me raons perquè sigui l'actriu espanyola que més m'agrada. I Candela Peña només necessita tres aparicions episòdiques per brodar un personatge. Ho he passat bé amb aquesta pel·lícula. I confesso que no em sento pecador per això.

Carlos Boyero – Elpais.com