Em desperta molta curiositat pel que fa a la reacció que tindran els espectadors en l'estrena comercial de la nova pel·lícula de Javier Fesser

M’assalten sensacions estranyes durant el metratge d'aquesta pel·lícula. Em sorprèn l'audàcia expressiva del director Javier Fesser en l'arrencada i em plantejo com sortirà d'un jardí tan perillós. El protagonista, segon entrenador d'un equip de bàsquet, vocacionalment problemàtic amb si mateix i amb els altres, etern fica-potes, ha de redimir la seva pena per haver tingut un accident de trànsit en estat etílic prestant serveis socials, consistents a entrenar un grup de discapacitats. Però aquest senyor, sense filtres entre el que pensa i el que diu, es refereix a ells amb descripcions que actualment sonen a tro, tan políticament incorrectes com subnormals i mongòlics. D'acord, això surt de l'abrupta boca d'un personatge de ficció que sabem que mostrarà finalment un cor d'or i el seu respecte, admiració i afecte cap a aquesta colla afligida amb tares físiques i mentals, però algun esperit esgotadorament sensible pot jutjar inadmissible que es pronunciïn els vells i anatemitzats termes.

I des de les primeres seqüències reconeixes el molt personal sentit de l'humor de Javier Fesser, fregant el surrealisme en llenguatge i situacions, independentment que els personatges siguin d'animació o de carn i ossos, les característiques i el to d’El milagro de P. Tinto, La gran aventura de Mortadelo y Filemón i Mortadelo y Filemón contra Jimmy el Cachondo. Totes aquestes han tingut múltiple i joiós públic. A mi em costa gaudir amb aquest univers, tot i que reconec la insòlita i inquietant personalitat del seu autor. No obstant això, la seva vena dura i tràgica em va provocar calfreds i pietat a Camino.
Campeones, que veig i escolto amb cert grat, em desperta molta curiositat pel que fa a la reacció que tindran els espectadors en la seva estrena comercial. En les projeccions de premsa el riure no és gaire popular. I sabem que aquesta reacció és contagiosa, que la comèdia i el cinema còmic aconsegueixen la seva esplendor en una sala plena de públic normal.

També em passa en la primera visió d'aquesta pel·lícula una cosa patètica, que em desperta alarmes sobre els estralls que em provoca la vellesa i la insistència. Ho percebia en la desmemòria, les llacunes mentals i altres conseqüents fatalitats, però el que em va passar amb Campeones em deixa aclaparat. I és que durant la projecció pensava que el grup de discapacitats l’interpretaven actors i actrius professionals absolutament creïbles. També admiro el maquillatge, la perruqueria, la caracterització dels seus personatges. Així ho explico en un programa de ràdio en directe. El meu amic Carles Francino em revela amb tacte, però també fermesa, que no són intèrprets professionals, sinó que tots ells pateixen discapacitat a la vida real. Em quedo bocabadat, no sé on ficar-me, és que ja no m'assabento de res. Recuperat de l'ensurt, augmenta la meva admiració cap a la capacitat de risc i l'esplèndid treball que ha realitzat Javier Fesser amb ells, acompanyant el sempre modèlic Javier Gutiérrez. Igualment ha sortejat altres perills com la tendresa o el to sensibler que podria acompanyar el delicat tema. És una pel·lícula estranya. En el bon sentit.