VENÈCIA 2017: Xavier Legrand, nominat a l'Oscar pel seu curt ‘Antes de perderlo todo’, sorprèn a Venècia amb el seu primer llarg, que s'ha projectat a la competició principal

Després del seu divorci del violent Antoine (Denis Ménochet), Miriam (Léa Drucker) vol la custòdia exclusiva del fill adolescent de tots dos, Julien (Thomas Gioria). Mentre que la seva filla Josephine (Mathilde Auneveux) ja té edat per prendre les seves pròpies decisions, Julien rep l'ordre de visitar el seu pare. Però aviat es descobreix que Antoine té les seves pròpies idees per afrontar la nova situació. 

El padrino és un film perillós. Malgrat els seus bons diàlegs, hi ha frases molt citades de la pel·lícula que fan pudor de masclisme, i no és difícil imaginar el fornit Antoine veient-la en bucle, cervesa en mà, assentint amb entusiasme davant els murmuris de Don Corleone. Sobretot davant d’aquell que diu: "Un home que no passa temps amb la seva família no pot ser un home de veritat", encara que aquesta família sembli estar millor sense ell. 

Pot ser que el cineasta francès Xavier Legrand ja hagi afegit temes similars en el seu aclamat curt Antes de perderlo todo, que el 2013 li va valer la nominació a l'Óscar, però Custodia compartida, que competeix al Festival de Venècia, no fa una sensació repetitiva. En comptes d'això, aquest nou treball permet al realitzador endinsar-se en un territori més profund i més fosc, ja que en el film de Legrand –o potser en tots els casos de violència domèstica– la clau està en la propietat: la idea que algú t'ha arrabassat el que era teu per dret; el deure de recuperar-lo, encara que això impliqui utilitzar un nen com a peó. No és estrany que resulti difícil veure la cinta sense un sentiment d'incomoditat cada vegada més intens, sobretot perquè, en aquest cas, dir-se que només és una pel·lícula no serveix de res. Només cal fer una ullada a les xifres per comprendre-ho. 

Tot i que es mostra desil·lusionat pel funcionament del sistema judicial, que només dedica uns minuts a decidir el destí de les persones, Legrand no malgasta el seu temps predicant. Per a un cineasta novell té bona mà, i encara que la conclusió no té la subtilesa del principi, aquest no deixa de ser un drama molt eficaç que no cau en sentimentalismes fàcils, un escull que no era senzill evitar.

Recolzat per un repartiment que mai porta les coses gaire lluny, al contrari que a Durmiendo con su enemigo, el film de Legrand no converteix el seu protagonista en un complet monstre, sempre està a un pas de transformar-se a l’estil Hulk o de bullir conillets. La major part del temps, Antoine és prou normal per enganyar qualsevol, la qual cosa resulta molt més interessant, tant per al personatge com per a la història. A més, en centrar-se en un període limitat de temps, Legrand no tracta de descobrir quina és la causa de la desintegració d'aquesta família. Tant se val –sembla dir-nos–, perquè la violència és la violència. És difícil no estar-hi d'acord.