2017.06.01 - CANES 2017: El mestre polonès adapta una novel·la
de Delphine de Vigan per oferir-nos un thriller psicològic (massa) sòlid s
obre una dona d'allò més fràgil

El Festival de Canes va donar per conclosa la seva 70ª edició amb la presentació, fora de concurs, de la novetat de Roman Polanski, Basada en hechos reales, adaptació (a càrrec del mateix director i d'Olivier Assayas) del best-seller homònim de Delphine de Vigan protagonitzat per una escriptora, Delphine, Emmanuelle Seigner, i L., la seva doble, veïna i perseguidora, Eva Green.

La pel·lícula arrenca amb una sessió de firmes en què es genera una nebulosa entre realitat i ficció primer amb les reaccions emocionades de les lectores i després amb una dissociació entre la figura de l'escriptora i la dona. Aquest subtil joc (per les seves implicacions literàries i psicològiques) sobre el motiu del doble, que ja és central en el llibre, prosseguirà i s'amplificarà al llarg del metratge, més encara amb l'aparició del personatge de L., que envaeix i manipula cada vegada més Delphine amb el pretext de animar-la a produir el «llibre amagat» que porta dins de si.

El que crida l'atenció immediatament és que la desvergonyida jove (que representa una mena de «això» sense barreres morals que satisfà apetits i addiccions sense pensar-s'ho dues vegades) no té cap consideració a l'hora d’immiscir-se; al contrari, roba obertament la identitat de Delphine (es fa passar per ella no només físicament en una conferència sinó també en un sentit molt més personal i normalment inviolable com ho és el de les comunicacions electròniques, que comença a administrar a esquena de Delphine), incloent-hi la seva faceta d'escriptora, ja que ella, el seu altre jo, li delatarà el tema del seu pròxim llibre.

Sobre la inversemblant dimensió de la usurpació (massa extrema, massa fàcil) reposa la cinta, que juga a plaer amb la credulitat del fràgil personatge a qui dona vida Seigner davant de la descarada picardia d'Eva Green, que sembla gairebé pretendre que la desemmascarin: embriagada per la seva impunitat, delectant-se en la seva viciosa audàcia, arribarà a amenaçar-la en to de broma, després que Delphine es trenca la cama en unes escales per accident (o no), de «trencar-li l'altre genoll». La ironia de la situació es posa totalment de manifest quan Delphine comença a prendre notes de L. per a la seva pròxima novel·la, convençuda que és ella qui entabana l'altra.

Així, Polanski tria no donar una resposta explícita sobre què li passa a Delphine però no fa sinó indicar-ho quan juga enormement amb la relació entre les dues dones i la ceguesa de l'escriptora segrestada (un fet del qual ret bon compte la coordinació de les interpretacions de les dues actrius) i multiplicant, com fa L., els indicis ostentosos (fins a les inscripcions a les samarretes de Delphine), potser fins a l'excés, com si l'invisible cedís per falta de substància als signes visibles i el misteri perdés contra la demostració conscient, neta, sense sorpreses i, sobretot, sense la finor i la colpidora capacitat de suggestió que va fer gala el director a El quimérico inquilino i a La semilla del diablo.

El mestre polonès, autor recentment d’El escritor, Un dios salvaje i La venus de las pieles, no és nou en l'art de l'adaptació literària i del joc de pistes entre la invenció i la realitat, el relat i la veritat. De fet, ja fa temps que s'interessa pels autors francesos contemporanis. No obstant això, cal lamentar que s'hagi adaptat amb tant ofici el llibre de Delphine de Vigan, sense posar una mica més de si en allò que ha decidit fer seu.