PENÉLOPE

Direcció: Eva Vila Guió: Pep Puig i Eva Vila País: Espanya Durada: 100 min Any: 2017 Gènere: Drama Interpretació: Carme Tarte Vilardell, Ramon Clotet Sala Música: Juan Sánchez 'Cuti' Fotografia: Julián Elizalde Distribuïdora:  Noucinemart Estrena a Espanya: 14/09/2018

Apta per a tots els públics
Versió original en català

SINOPSI

Aquesta és la història de la Carme, una modista de 97 anys que espera a Santa Maria d'Oló, que posseeix el caràcter d'una generació dura encara sentida; i d’en Ramon, un home que torna al mateix poble trenta anys després d’anar-se’n, en el que suposa un viatge de tornada a la pàtria i a una manera de vida que s'extingirà amb ells.

(Sensacine.com)  

CRÍTICA

Eva Vila: "Mai em vaig creure el final del mite d’Ulisses i Penélope"

Penélope és el tercer llargmetratge d'aquesta cineasta catalana, que competeix pel Giraldillo d'Or en aquesta 14a edició del Festival de Cinema Europeu de Sevilla. El seu objectiu? Reescriure el final de L'Odissea i actualitzar-la al nostre temps. Déu n'hi do.

[...] I què és el que volies explicar amb Penélope?
Teníem la necessitat de tornar al relat mític, que en aquest cas és el d'Ulisses, però mai m'havia cregut el final de la història. Evidentment, és un relat escrit per un home i amb altres lleis, perquè els personatges literaris de les tragèdies no tenen la psicologia que tenim avui. Però el cas és que Ulisses torna a casa com un heroi, ple d'aventures i conquestes, i es troba aquesta dona, que és Penélope, que l’ha estat esperant tots aquests anys. Quan parlem de com els mites grecs han de perviure en el present i com els hem d’actualitzar, sempre ha estat una història que he volgut mirar des d'un altre punt de vista.

Que ho volies corregir, vaja.
Una cosa així (riu). Almenys, volia oferir-ne la meva mirada o apropar-m’hi. Em semblava que mirar el mite d'una altra manera podia ser interessant, i el que em vaig preguntar és, avui dia, qui seria Ulisses i qui seria Penélope. Pensava que ell podia ser qualsevol de nosaltres: tots d'alguna manera tornem a casa després de molt temps, tots som immigrants o coneixem gent que viu fora de la seva llar. Tots podem tenir els seus sentiments, i no tornes com un heroi, per moltes aventures que hagis viscut. Tornes amb la incertesa de si et reconeixeran, de com haurà canviat tot... Penélope igual: no és una dona que es passa la vida esperant un home, sinó que fa una espera plena de construccions. No és una espera passiva, és una espera que construeix. Ja en el mite, ella és la que es queda mantenint en peu tot l'Imperi mentre l’Ulisses no hi és, i ho fa teixint, que és una metàfora preciosa del que significa esperar de forma constructiva. En el cas de la nostra Penélope, és la modista de tot el poble. Aquesta idea de la dona forta que no espera mirant per la finestra sinó que espera vinculada a la realitat, al que passa al món, era la idea forta d'aquesta renovació del mite. Finalment hi ha el retorn: tornarà o no, però no és l'objectiu final.

[...]
Sota d'aquests conceptes abstractes, situes la història en un moment molt concret a través de moments radiofònics, en què sentim comentaris fins i tot sobre la independència de Catalunya.
Si té algun sentit tornar a interpretar el mite, és perquè dialogui amb el present. I si hi ha una cosa que sempre m'ha agradat és que les pel·lícules formin part del moment en què es fan, que ocupin un espai en aquest moment. Del cinema que he vist, del cinema que admiro, m'agrada que es filtri en la història el moment en què han estat rodades.
[...]

Després d'un parell de pel·lícules més urbanes, per què vas decidir traslladar la història al poble d'Oló?
Pensava que per representar l'espera i el pas del temps era millor una zona rural. A les ciutats com Barcelona aquest ritme, aquest gust per escoltar la natura, s'ha perdut. Aquesta pel·lícula havia de ser en un poble. Aquest pes del temps només podíem tenir-lo allà.

Visualment és espectacular. Què et vas proposar amb aquesta posada en escena tan plàstica?
Era molt important posar la pel·lícula en aquest espai de records que tenen tots dos, que és un espai atemporal, i em semblava interessant com cada vegada ens resulta més estranya perquè vivim en la realitat construïda de les ciutats. Els imperatius en què vivim cada vegada estan més lluny d'aquest tempo. En aquest sentit, volia gravar-la a ella sempre dins de casa, en aquesta llinda de la porta a un pas de l'exterior, mirant a través de les finestres. Guardant la llar, que molta gent enyora i que alguns han perdut. Volia que fos ell qui s'anés apropant a ella, en un viatge que no és obvi perquè tampoc sap el que està buscant. En aquest sentit, el paisatge és important. [...]

Mireia Mullor – Fotogramas.es

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: