2018.05.15 - CANES 2018:
Gaspar Noé, al cim del seu art per submergir-nos en el malson, ens ofereix una pel·lícula on un grup de ballarins es veu immers en un very bad trip apassionant

Climax, la nova pel·lícula de Gaspar Noé, és un paroxisme genial i sembla haver trobat el seu lloc a la Quinzena dels Realitzadors del Festival de Canes (després d'haver competit per la Palma amb Irréversible el 2002 i Enter the Void el 2009), aquesta secció "salvatge" nascuda de l'esperit del maig del 68 que busca la "singularitat" i "encendre la flama" (com diu un vídeo commemoratiu de la seva 50a edició).

Aquesta pel·lícula conté tots els elements que han fet de Noé un cineasta culte que no és per a tothom, ja que deixa de banda els aspectes potencialment alienants (especialment, una certa complaença en la dosi dels seus ingredients predilectes) per sortir enfortit, amb un domini total sobre el guió i la posada en escena, d'una brillantor captivadora tant en els moviments de càmera com en el joc de la durada de les escenes. En poc més d'una hora i mitja, demostra que no cal recórrer al 3D o a la VR per oferir una experiència d'immersió autèntica de la qual l'espectador surt exultant de cinefília renovada.

Noé reconstrueix els fets després d'explicar que la història s'inspira en un succés ocorregut als anys 90, i presenta la història que veurem a continuació amb un bonic fons blanc, tacat de sang i esquinçat per la paraula "Després". Aquest recurs augmenta la nostra curiositat i aprehensió (exacerbades per la ruptura de to que ve després). Comença per presentar-nos els personatges (un grup divers de ballarins moderns que es reuneixen per preparar un espectacle) mitjançant entrevistes més o menys existencials que es projecten en una pantalla de televisió, envoltada de llibres i cintes VHS. L'escena següent, on Noé gaudeix amb la paleta de colors pròpia de l'època de l'argument, és l'esmentat número de ball (on cadascun evoluciona tant en solitari com en relació amb els comportaments dels altres), durant una nit de descans, on els ballarins presenten coreografies lliures, sobre una banda sonora extraordinària, i amb diàlegs entre dues o tres persones perfectament coreografiats, que ens permeten conèixer-los millor; i a ells, jutjar les seves opcions sexuals després de la vetllada. Tot d'una, tot canvia: Algú ha posat alguna cosa al ponx! Un per un, els nostres ballarins es veuen atrapats en una boira infernal de sensacions i al·lucinacions que podem viure a través d'ells, en aquests ambients nocturns i encesos que el director coneix tan bé.