‘El reino’: corrupció i esquira

El tercer llargmetratge en solitari de Rodrigo Sorogoyen està més a prop de l'agitació del segon, que Dios nos perdone, que de la pausa del primer, Stockholm, encara que no té l'esquinçament dramàtic d'aquella peripècia protagonitzada per dos policies disfuncionals a la caça d'un assassí en sèrie al Madrid del 15-M. El contingut polític és molt més explícit a El reino, escrita com l'anterior entre el director i Isabel Peña. El títol ja fa referència al regne del penúltim partit polític que ha governat a Espanya, l'Espanya actual, la de la corrupció del PP, sobretot el valencià (encara que mai es diguin noms ni s'identifiquin figures concretes).

L'estil és el d'un thriller hipernerviós en consonància amb el vertigen d'aquests personatges abocats al desastre després d’haver-se fet rics amb tot tipus de tripijocs, concessions, llicències, xantatges i suborns. L'agitació de la cocaïna, els menjars pantagruèlics com el de la primera seqüència, les festes desbocades. El muntatge tallant de Sorogoyen queda reforçat per l'ocupació d'una música electrònica gens abusiva ni invasiva, en sintonia amb aquest desenfrenament de l'èxit d'aquest tipus de personatges ambiciosos i corruptes convençuts que mai els enxamparan.

En aquest sentit, El reino té algun punt de contacte (temàtic i musical) amb El hombre de las mil caras, el thriller de denúncia -o film polític de denúncia amb maneres estructurals del cinema policíac realitzat per Alberto Rodríguez el 2016 inspirant-se en el cas Paesa. La visió de Sorogoyen, a partir de figures inventades que sorgeixen de la realitat, és menys abstracta del que podia suposar-se: és com un tractat amb llum i taquígrafs de la convulsa i recent realitat política espanyola, alhora que un drama clàssic d’arribismes i traïcions que fa empal·lidir les estratagemes del clan Borgia.