“Los fantasmas de Ismael”: sensatesa i bogeria

CANES 2017: Arnaud Desplechin fa virtuosos malabars entrellaçant històries en un viatge vertiginós i novel·lesc digne de l'expressionisme abstracte

El temps s'escapa com la sorra entre els dits d'una dona asseguda a la platja, i els records de la realitat i la imaginació es barregen amb els trastos vells a les golfes d'una família explorades per un home il·luminat per la llum d'una llanterna. Aquestes dues imatges, entre d’altres que conformen la increïble abundància de la nova cinta d'Arnaud Desplechin, Los fantasmas de Ismael, exhibida fora de competició en la inauguració de la 70a edició del Festival de Canes, són només un dels múltiples fils amb els quals el cineasta teixeix una obra excepcional que és també una espècie de treball fragmentat i un nou enfocament dels seus temes preferits.

El director francès ens presenta un fascinant viatge emmascarat, que aconsegueix jugant amb la temporalitat i els gèneres en el límit del desequilibri, on només un mestre es pot aventurar sense arriscar-se a perdre l'espectador; és un veritable desafiament d'equilibrista de la narració, del qual el mateix principi és una il·lustració perfecta. "On és Dedalus?", "aquest tipus rar", "desaparèixer és la seva especialitat". Tot comença al Ministeri d'Afers Exteriors, als passadissos cassetonats, durant el dinar d'uns diplomàtics, que recorden Vílnius, Londres i Trinidad, abans de remuntar-nos 35 anys per assistir a la contractació del jove Dedalus (Louis Garrel), un estrany autodidacta que parla sis idiomes. I de sobte ens trobem amb Ismael (Mathieu Amalric), que rep una trucada del seu sogre en plena nit ("van tornar a atacar-me els pensaments foscos"), per la qual cosa ens assabentem que la seva dona Carlotta va desaparèixer al bosc vint anys enrere. Ismael es reuneix amb la seva nova parella Silvia (Charlotte Gainsbourg), i de sobte, retrocedim dos anys en el passat per esbrinar com es van conèixer (una mica graciós), abans d'avançar de nou i trobar-nos a la riba d'una platja, on descobrim que Dedalus és de fet el personatge d'una pel·lícula que Ismael està escrivint (i també el seu germà en la "vida real") i on Carlotta (Marion Cotillard) apareix en carn i ossos des dels llimbs del passat. Tots ens seguiu? El dolorós retorn de l'amor-odi fantasmal, venjances, la "vida dels morts", malsons desperts, agonia de la creació: Desplechin executa un "dripping" a l’estil Pollock de les seves obsessions i les seves addiccions, amb una pel·lícula dins d'una altra pel·lícula, on el diplomàtic i espia Dedalus viatja a Berna i a Praga, passant per Dusambé. Un puzle on les interpretacions del cineasta fan diversos gestos de complicitat a les seves cintes anteriors, però amb un aire nou, més lúdic, "còmic" en alguns moments, una mena de perspectiva allunyada de la col·lisió de la maldat dels camps de força humans i dels sentiments, quelcom que sempre ha sabut retratar perfectament a través dels brots d'instint que trenquen amb la intel·lectualitat del seu cinema. Tot filmat per un mestre sensat que adora treballar amb la bogeria en un joc de miralls on els seus actors principals troben la manera de mostrar tot el seu talent (menció especial a Charlotte Gainsbourg, en el paper més difícil de la personalitat més "normal").

Los fantasmas de Ismael, un gran llenç críptic que aspira a estar en la línia (el director no ho amaga) d'obres com  Ocho y medio o Providence, no revela tots els seus secrets a la primera, i això ja és garantia d’èxit total per a una pel·lícula que travessa amb un estil molt personal i temerari els abismes de l'inconscient.

Fabien Lemercier – Cineuropa.org