En una comunitat rural polonesa prop d’Alemanya, un home (Mateusz Kosciukiewicz) es converteix alhora en outsider i estrella nacional en veure el seu rostre desfigurat i reconstruït després d'un accident durant la construcció d'una gegantina estàtua de Jesucrist. Que segueixi amb vida és digne de celebració, és clar, però les circumstàncies en què ho ha aconseguit no convencen a gaires, sobretot tenint en compte el fort sentir catòlic de la zona. Al capdavall, la cirurgia estètica, per beneficiosa que sigui, sembla riure’s a la cara del Creador. Per tant, es poca l'alegria dels familiars de l'home davant la seva arribada, amb l'únic suport de la seva germana (Agnieszka Podsiadlik), de lluny el personatge més fort i interessant de l'obra, potser perquè darrere la càmera també hi ha una dona: Małgorzata Szumowska, digna receptora del Gran Premi del Jurat de la passada Berlinale.
Tots dos, per tant, hauran d’enfrontar-se a una societat hipòcrita i mesquina que es valdrà de qualsevol excusa per marginar-los, fins i tot de la beneficència: el moment en què ells rebutgen l'escassíssima col·lecta eclesial dedicada a la cara operació i el rector opta per guardar-se els insultants quatre duros a la butxaca és tota una declaració d'intencions (potser, excessivament subratllada). Igual que la solidaritat catòlica, l'amor incondicional queda en entre dit, en ser incapaç la xicota del protagonista (Małgorzata Gorol) d’estimar-lo amb la seva nova cara tal com ho feia abans tot i que el seu interior no ha canviat. No podem culpar-la, per descomptat: el pobre home fa angúnia de veritat; i és que una superproducció nord-americana hauria trobat la manera que, malgrat l'enlletgidor maquillatge, ell seguís resultant guapo, però això és cinema europeu pur i dur, amb les veritats sobre la taula instant a apartar la mirada.
A propòsit d'això últim, neix un interessant debat al voltant de la pròpia identitat: quanta n’hi ha en la nostra imatge? Objectivament i teòricament, gens: «la bellesa és a l'interior», com vam aprendre amb aquella pel·lícula de Disney en la qual acceptar la lletjor es premiava amb la bellesa, però també és cert que la cara és el mirall de l'ànima, com vam aprendre... Quan ho vam aprendre? En qualsevol cas: no enamora potser més un somriure que qualsevol altra cosa?
Twarz, que comença amb unes esbojarrades rebaixes en roba interior, dibuixa una societat deslleial, injusta i tramoista. La nostra.
Juan Roures - © Revista EAM / Festival de Gijón |