EL BLUES DE BEALE STREET

Títol original: If Beale Street Could Talk Direcció i guió: Barry Jenkins (novel·la: James Baldwin) País: EUA Durada: 119 min Any: 2018 Gènere: Drama romàntic Interpretació: KiKi Layne, Stephan James, Regina King, Diego Luna, Pedro Pascal, Teyonah Parris, Colman Domingo, Brian Tyree Henry, Ed Skrein, Michael Beach, Emily Rios, Finn Wittrock, Dave Franco, Aunjanue Ellis, Faith Logan Música: Nicholas Britell Fotografia: James Laxton Distribuïdora: Aurum Producciones Estrena a Espanya: 25/01/2019

No recomanada per a menors de 12 anys
Doblada en castellà i versió original subtitulada en castellà

SINOPSI

Harlem, anys 70. Tish (Kiki Layne) i Fonny (Stephan James) són una jove parella que es veu forçada a separar-se quan ell és acusat injustament de violar una noia. Quan ella descobreix que està embarassada, mentre ell ja està a la presó, decideix lluitar a contrarellotge amb l'ajuda de la seva família, per fer tot el possible perquè tots dos puguin reunir-se abans del naixement del seu primer fill, i demostrar la innocència de Fonny. Retrat de la vida de la comunitat afroamericana i de les injustícies que seguien patint fins i tot després dels moviments civils dels anys seixanta.

(Sensacine.com)

CRÍTICA

És difícil pensar en Barry Jenkins i no recordar l'esperpèntica gala en què, encara amb part de l'equip de La La Land sobre l'escenari, es va anunciar Moonlight com a guanyadora del premi a Millor Pel·lícula de 2016. Un guardó que no només servia com a resposta a l'agitació pel retorn de Trump a la palestra política, sinó també com a gest per part d'una indústria cada vegada més assenyalada; van passar del #OscarsSoWhite al #MeToo en només dos anys. Polèmiques a banda, aquest premi, suposava un gest polític; en temps convulsos, cal decidir si el cinema ha de ser un reflex de la realitat o una via d'escapament. Dos anys després, torna a les cartelleres amb El blues de Beale Street. El director de Medicine for Melancholy adapta la novel·la homònima de James Baldwin, més reivindicat que mai en l'era post-Obama -I Am Not Your Negro (Peck, 2017) és també una adaptació, més o menys lliure, d'un assaig inacabat de l’autor-.

La pel·lícula s'obre amb una cita. Unes lletres grogues sorgeixen del sobre fons negre: «Every black person born in America was born in Beale Street». Tot just un parell de línies li serveixen per declarar les intencions de la pel·lícula -encara que podria estendre’s a tota l'obra de Jenkins: valer-se de la ficció i els seus mecanismes sempre des d'un ferm compromís amb la realitat-.

Així comença El blues de Beale Street, seguit d'un passeig pel parc on Tish i Fonny caminen agafats de la mà mentre somriuen en silenci. La càmera es mou, enquadrant-los primer des de dalt, seguint el seu descens per unes escales, apropant-se cada vegada més, fins arribar a un primer pla de tots dos, fonent-se en un petó. Així expressa Jenkins, en un fràgil equilibri entre l'absència i l'evidència de la petjada fílmica, com a través d’allò íntim tractarà de radiografiar la realitat d'una època.

Després d'aquesta mena de pròleg, serà Tish, amb la seva aparent ingenuïtat, qui ens expliqui l'injust empresonament de Fonny, el seu embaràs i com es van conèixer, recorrent la seva infància, la seva efímera adolescència i la seva recent maduresa.  Així, passat i present s'enllacen en un flux d'imatges mentals. La seva memòria, que recorre tota la seva vida al costat de Fonny, es fon amb la memòria col·lectiva d'un poble -les impactants fotografies d'arxiu en blanc i negre i la música de Davis, Coltrane o Al Green- que encara té molt a perdonar.

Si Moonlight s'articulava a través de la formació d'un jo individual, a partir de tres el·lipsis abismals, i des d'una pretesa invisibilitat del dispositiu formal; a El blues de Beale Street sorgeix d'una forma més directa. Jenkins reforça la primera persona des de la qual narra la història i utilitza, d’una banda, la frontalitat característica de Jonathan Demme en les converses en primer pla i, de l'altra, aprofita la presentació dels antagonistes de la funció -mirant directament a càmera-, el policia i la dona que acusa Fonny, per revelar el seu propòsit de trencar la quarta paret per portar aquesta subjectivació fins a les últimes conseqüències. Menció a part per a la capacitat de, fins i tot en situacions que coquetegen perillosament amb allò histriònic, aconseguir harmonitzar les interpretacions d'un repartiment en evident estat de gràcia.

Resulta especialment simbòlic que les dues cronologies, records i realitat, coincideixin i s'anul·lin en el naixement del seu fill. El naixement d'una nova consciència, a partir de la qual s'obre la possibilitat de reconstruir una identitat, serveix com a punt d'inflexió d'una pel·lícula tristament actual, incisiva i d'una delicadesa formal que demostra el talent de Barry Jenkins com un cineasta superdotat.

Daniel Molina – Cinemaldito.com 
   

 

 


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: