«La proposta musical dirigida per Harry Allouche fa oblidar el més que presumible desenllaç de La clase depiano»

La pel·lícula La clase de piano és música. La cinta destil·la un apassionat idil·li entre aquestes dues arts, amb un resultat atractiu per a ambdues. Ludovic Bernard es mou amb destresa fent brillar un guió no gaire original (ell ja havia avisat de la seva inspiració per a aquest a El indomable Will Hunting o la seva semblança amb Billy Elliot, fins i tot en alguns aspectes amb l’acabada d’estrenar Yuli d'Icíar Bollaín). No obstant això, tota la proposta musical dirigida per Harry Allouche fa oblidar el més que presumible desenllaç final i li ofereix un ritme vertiginós que atrapa al llarg dels seus cent sis minuts, gràcies també a la fotografia de Thomas Hardmeier, que hi aporta perspectives gairebé musicals i primers plans profundament dramàtics.

L'actuació de Kristin Scott Thomas (la comtessa), al costat de Lambert Wilson (el professor Pierre Geithner), destaca el seu atractiu amb interpretacions profundes però contingudes que 'gronxen' l'aparició del jove actor coprotagonista, Jules Benchetrit (Mathieu Malinski a la cinta). Scott Thomas i Wilson fan un duo interpretatiu de solvència, acaparant la càmera i omplint de sentit tota la proposta.

La pel·lícula està basada, segons el mateix Bernard, en una trobada que va tenir a l'estació de Bercy, on esperant un tren va sentir tocar un vals de Chopin a un jove "que, a primera vista, no semblava ser ningú afí a la música clàssica", recorda. Aquest és el començament de La clase de piano, que ell trasllada a l'estació de París Nord. A partir d'aquí sembla conjugar el seu afecte per la música clàssica en una mena de 'acte de fe' que travessa tot el treball a través d'un París de barri obrer (d'on procedeix Mathieu) al París elegant i sofisticat del professor Geithner, entreteixint entre ells diverses trames on els personatges s'ajuden i es complementen els uns als altres.

La clase de piano de Ludovic Bernard és una pel·lícula envoltant gràcies a la música, la fotografia, el treball actoral i la bona realització, que fa que un argument previsible faciliti al final el gaudi de l'espectador de tot aquest embolcall estètic.

Javier Cuenca – elcineenlasombra.com