Per a qui gaudeix amb el classicisme ben entès

Deu anys després de l'última vegada que es va dirigir a si mateix (Gran Torino), Clint Eastwood torna al que podria ser el seu testament com a actor. Pel camí, set pel·lícules més a la cadira de director, més algun treball a les ordres d'altres (Robert Lorenz a Golpe de efecto). I ho fa amb una bella i assossegada pseudoseqüela espiritual del film sobre el malhumorat extreballador de la Ford, inspirada en la història real de Leo Sharp, l'home que va passar de plantar roses per a George Bush pare a fer de mula per al càrtel de Sinaloa.

El remordiment, la soledat i la redempció, tres elements essencials en part de la filmografia del director de Sin perdón, fan de nou acte de presència en la història sobre Earl Stone, un home que ho ha perdut tot i que sucumbeix davant els diners fàcils. Un ancià que ha sabut guanyar-se tothom al llarg de la seva vida, excepte els seus, i que pretén retre comptes amb el seu propi passat en aquesta innocent fugida cap endavant.

Com el Walt Kowalski de Gran Torino, Stone no deixa de ser una projecció dels ideals i dels personatges que Eastwood va encarnar al llarg de la seva carrera. Per això, sota l'aparença d'un pausat thriller dramàtic, aprofita per posar-se davant del mirall sense trucs barats: en el fons, aquest ancià faldiller i enamorat de l'art floral no és altre que ell mateix parlant de l'apassionat amor que sent pel seu ofici. Amb aquest classicisme formal inapel·lable, aquesta austeritat, no pas pobresa, formal, el joc de miralls que proposa encara dona més força al caràcter humanista de la proposta, traspassant la línia del que és políticament correcte, i amb una contundència única, insuperable a l'hora d'explicar una història. En el llibre Qué es la filosofía?, Gilles Deleuze i Félix Guattari afirmen que de vegades passa que la vellesa atorga, no una joventut eterna, sinó una llibertat sobirana. Aquesta llibertat que li permet a Eastwood estrenar dues pel·lícules en menys de 12 mesos de diferència. De fet, el pla final ho resumeix tot: fins i tot en les circumstàncies més extremes, hi ha lloc per a una mica de llibertat.