La primera escena ens prepara per al que presenciarem després: una estranya forma d'unir la banalitat amb la tragèdia, la continuïtat amb la intermitència. En una classe silenciosa s'examinen uns quants alumnes, només se sent el soroll dels folis. I, de sobte, el professor, que observa els caps inclinats dels concentrats estudiants, es tira per la finestra. Un acte fatal el motiu del qual serà un misteri més de la incessant intriga a què ens veiem enfrontats. Sébastien Marnier, més conegut per la seva obra literària, presenta el seu segon llargmetratge, L'Heure de la sortie, seleccionat a Venècia en l’eclèctica secció Sconfini, on l'espectador es veu immers en un ambient peculiar i interessant, vagant inquiet, perquè més enllà d'alguns moments destacats, la trama no ofereix una linealitat concreta, sinó elements que se succeeixen sense cap explicació.

El fil conductor de la pel·lícula és la investigació sense rumb que Pierre (Laurent Lafitte), el substitut del professor defenestrat, porta a terme i en la qual recopila les estranyes i violentes situacions que s’esdevenen a la seva classe de superdotats. Espiant els seus alumnes descobrirà els inexplicables rituals que celebren (i graven amb el mòbil). En aquests moments en què predomina el silenci, ens enfrontem de ple amb l'impermeable univers en què viuen aquests alumnes. Sempre des del subjectiu punt de vista de Pierre, un home que es considera encara jove (té quaranta anys, doctorand, amb tatuatges que li donen aspecte juvenil...), però que es troba amb un abisme cultural en topar-se amb una nova generació per a la qual el DVD és ja vintage.

Marnier ens fa veure clarament, a través del jove professor, aquest cisma generacional que no crea més que incomprensió i fronteres. El director vol parlar-nos d'aquesta nova generació, els adolescents d'avui dia, representats a través d'aquests superdotats tan "diferents". Sembla que no els queda res per aprendre, que no tenen expectatives, però, com podrien tenir-les? Viuen una època aterridora plena de catàstrofes ecològiques i en la qual els adults, artífexs de tal herència, tendeixen a banalitzar els problemes perquè al final els resulti més fàcil ignorar-los. Tant l'amic de Pierre com els altres professors neguen els estranys esdeveniments que se succeeixen.

"És massa tard, no hi ha futur. No us adoneu del que està passant davant dels vostres nassos", diu un dels alumnes durant la pel·lícula presagiant l'objectiu final de l'obra: transformar amb un cop d'efecte la difusa inquietud present des de l'inici de la pel·lícula. Tot és possible gràcies a la particular forma de l'autor per enganxar l'espectador, sorprendre’l i fer-li descobrir la veritat perquè c'est l'heure ("ha arribat l'hora").