2018.02.18 - BERLÍN 2018: Cédric Kahn signa una pel·lícula intensa
sobre un jove toxicòman que intenta alliberar-se de la seva dependència
en el si d'una comunitat religiosa

"Ets com els altres, no hi ha cap raó perquè no ho aconsegueixis". L’ardu camí de salvació i possible redempció mística d'una ànima submergida en la seva pròpia nit de drogues i de ferides psicològiques profundes i invisibles és el que va decidir explorar meticulosament el realitzador francès Cédric Kahn a La Prière, presentada a la competició del 68è Festival de Berlín: una immersió en l'addicció i la religió que el cineasta, de tornada al certamen alemany 14 anys després de Luces rojas, dota de gran intensitat, jugant de meravella amb l'austeritat de les regles de la comunitat en què submergeix (no sense dificultats) el seu personatge principal (encarnat magníficament pel prometedor Anthony Bajon) i de la geografia circumdant (un decorat de mitja muntanya envoltat de cims).

A aquest lloc aïlladíssim, poblat res més que per alguns edificis al final d'una petita carretera, arriba un dia, amb cotxe, Thomas, un llastimós i jove bretó de 22 anys. No trigarem a saber que acabava de superar una sobredosi. La comunitat que l'acull la formen un parell de dotzenes de nois com ell, tots toxicòmans en algun moment de les seves vides. Els regeix una disciplina molt estricta en la qual els treballs manuals (fins i tot els més inútils) s'alternen amb resos i cants cristians. Sota els auspicis del seu "àngel de la guarda", Pierre (Damien Chapelle), encarregat de tenir cura d'ell dia i nit, Thomas, completament tancat en si mateix i mut com una pedra, passa primer per una severa crisi de solitud abans de caure tres setmanes després (per culpa d'un cigarret d'amagat i la renúncia a excusar-se en públic) i abandonar el lloc muntant un escàndol ("no vull veure-us la cara mai més, tinc ganes de destrossar-me"). La trobada amb Sybille (Louise Grinberg), filla d'uns grangers dels voltants, el fa canviar de parer ("torna allà, és la teva única oportunitat de sortir d'aquesta"). Passen els mesos, passen les estacions i el jove s'integra cada vegada més i millor fins a trobar una forma de felicitat en aquesta vida gairebé monàstica amb companys amb els quals compartir els seus assumptes. Però, és sincera la seva fe?, quin futur li queda?