2019.05.17 - CANES 2019: El biopic d'Elton John que proposa Dexter Fletcher està mancat d'enginy, i opta per la malenconia abans que pel glamur
El director britànic Dexter Fletcher va ser l'home que va acabar de fer el superèxit de l'any passat Bohemian Rhapsody després que marxés Bryan Singer, però va arribar massa tard com per deixar el seu nom en els crèdits. El nom de Fletcher apareix en el cartell en aquesta ocasió, en la qual intenta ruixar amb aquesta mateixa pols d'estrelles la història vital d'Elton John. La cinta resultant, Rocketman, s'ha projectat fora de competició al Festival de Canes, i sorprèn, ja que opta per la melancolia abans que pel glamur.
En el paper de John, tenim Taron Egerton, que va oferir una interpretació brillant en el biopic de Fletcher sobre el saltador d'esquí Eddie el Águila. És una interpretació a la qual li falta una mica d'encant, ja que és una mica tosca. Però en defensa d'Egerton, pot ser que això sigui pel fet que coneixem el cantant en el punt més baix de la seva vida, durant la seva estada en una clínica de rehabilitació, amb pinta de portar una disfressa de superheroi. Però malgrat totes les desgràcies per les quals ha passat John, en la vida real sempre sembla una persona carismàtica, i aquesta és la raó per la qual venia tants discos, i al principi, aquesta manca d'encant dificulta que empatitzem amb ell mentre emprenem un viatge cap a la seva infància per descobrir com va arribar a tocar fons.
Les primeres escenes mostren John de nen i l'ansietat que sent quan els seus pares se separen. Això afecta la seva confiança en si mateix, sobretot perquè el seu pare passa i la seva mare (Bryce Dallas Howard) només es fica amb ell. Durant la seva adolescència, viu un conflicte intern per la seva sexualitat, fins al punt que necessita que un altre cantant digui el que resulta evident per a tothom.
Entre tot aquest drama, hi ha grans escenes musicals que resulten una mica planes, gairebé com si les hagués fet el director d’Amanece en Edimburgo, i no el de Bohemian Rhapsody. Però aquestes seqüències musicals van millorant a mesura que avança el film, sobretot les del concert al Royal Albert Hall, quan la càmera va girant, mostrant com canvia Elton John en cada època. També hi ha una versió de I'm Still Standing, executada a la platja de Canes.
L'impuls narratiu de la pel·lícula està en l'amor de John per John Reid, interpretat amb maquiavèl·lica mendacitat per Richard Madden. Reid va ser el primer nòvio de John, així com el seu mànager durant 28 anys, i és el dolent de la pel·lícula. Ell mira per si mateix abans que pels altres, i mai dona al cantant l'amor que anhela desesperadament. Però quan algú mostra afecte per John, com el seu compositor, Bernie (Jamie Bell), ell la rebutja. La cinta brilla més en la seva anàlisi d'aquestes relacions, ja que es converteix en un estudi de personatge sobre el poc que importen la fama i la fortuna quan la teva vida personal és un desastre. Resulta digne de lloança que la pel·lícula no defuig l’homosexualitat de John, i si peca d'alguna cosa, és de no explicar bé la seva decisió de casar-se amb una dona. En l'apartat tècnic, el vestuari és impressionant, i les localitzacions evoquen records de pubs i botigues de discos d'èpoques passades. John porta gairebé en tot moment ulleres descomunals. A això es redueix el glamur quan es posa en primer pla el to malenconiós de John retent comptes davant de si mateix.
Kaleem Aftab – Cineuropa.org |