2019.03.21 - Aquesta òpera prima col·lectiva, dirigida per dues joveníssimes cineastes, formades a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, demostra una maduresa sorprenent i malbarata una sensibilitat excel·lent

Suposo que als seleccionadors / programadors del 22è Festival de Màlaga. Cinema en espanyol els va assaltar un gran dubte el dia que van visionar Ojos Negros: en quina secció incloure semblant petita meravella? D'una banda, es tracta del treball de fi de carrera de les noies de 20 anys Marta Lallana i Ivet Castelo; de l'altra, la secció Zonazine presumeix de descobrir nous talents (per aquí va passar, per exemple, fa un any Yo la busco, de Sara Gutiérrez, alumna, com les directores d'aquest film, de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona), i potser seria massa per a unes sensibilitats tan joves desfilar per la catifa vermella del teatre Cervantes, on cada tarda tenen lloc les gales de la Secció Oficial. Però mèrits i virtuts no li falten a aquesta pel·lícula per ocupar la primera divisió ja que, fins i tot, supera en qualitat, maduresa i risc altres llargmetratges que sí que lluiten per la Biznaga d'Or d'aquest certamen. En qualsevol cas, el cinema espanyol pot alegrar-se de l'adveniment de dues noies la trajectòria de les quals caldrà seguir de prop, així com la seva protagonista, Julia Lallana, germana d'una de les signants d'aquesta sentida crònica de la transició de la infància a l'adolescència.

Sí, aquest tema ha estat tractat mil vegades al cinema, però Ojos Negros ho fa amb una humilitat, senzillesa i honestedat digna d'elogi i aplaudiment. La seva frescor, a més, retrata amb detalls i sense escarafalls innecessaris com són aquests estius que molts nens espanyols passen als pobles dels seus oncles i avis. Les conflictives relacions familiars, la primera amistat veritable i les contrarietats vitals ineludibles, que certifiquen la fi d'una etapa ingènua, són altres dels ingredients d'aquest argument signat per les dues directores al costat dels seus companys de promoció Iván Alarcón i Sandra García: tots ells han comptat amb l'assessorament de professors com Jonás Trueba, Mar Coll i Clara Roquet (coguionista d’Els dies que vindran).

Amb una banda sonora que ha captat perfectament el sentiment que transmeten les imatges properes i naturalistes d'Ojos Negros composta per Raül Refree (Entre dos aguas), el film s'obre i tanca amb sengles primers plans del rostre de la seva magnètica protagonista: entre tots dos ha transcorregut poc més d'una hora cinematogràfica, però alhora tot un procés de transformació en el personatge. Si en el primer, ella, dins d'una habitació, en actitud passiva, escolta el que passa fora de camp i això l'afecta emocionalment, en l'última escena l'envolta la natura, el vent i la llibertat: després del que ha viscut aquest estiu, la seva vida pren un nou rumb. Ella ja no és la mateixa.

Qualsevol diria, gaudint d'aquest viatge emocional que és Ojos Negros (nom d'una població de la província de Terol on transcorre l'acció: aquí passava els estius la família d'una de les directores), que les seves autores no només han vist diverses vegades films recents com Estiu 1993, de Carla Simón, sinó també clàssics ineludibles com El sur i El espíritu de la colmena, tots dos rodats fa dècades per Víctor Erice. Amb totes aquestes pel·lícules comparteix anhels Ojos Negros, ja que capturen amb precisió aquest ambient, entre tancat i, alhora, lliure dels pobles i els seus habitatges, amb les seves foscors i el seus sons, on el temps sembla aturar-se i cada visitant se sent estrany però, alhora, acceptat.