SINOPSI

'Quien a hierro mata': Narcos, nècores i sang

Posseït pel rancor, Luis Tosar té una venjança que executar en la propera pel·lícula de Paco Plaza, Quien a hierro mata, un thriller sobre el narcotràfic. [...]

Pocs plaers tan addictius i funestos com el de la venjança. Poques mentides amb tan bona reputació com el perdó. I si una i l’altre, tots dos, no fossin més que la imatge i fins i tot la conseqüència de la mateixa impossibilitat? I si no fossin res diferent del precipitat en forma de tumor necessàriament maligne de l'oblit que no arriba? Quien a hierro mata, la nova pel·lícula de Paco Plaza (València, 1973) després de la precisa i perfecta Verónica, parla de tot això. I ho fa sobre un guió angulós i immisericorde de Juan Galiñanes i Jorge Guerricaechevarría que suposa un canvi de registre per al director, especialitzat en cinema de terror gràcies a les reeixides tres entregues de [REC]. I ho fa com només les grans pel·lícules saben fer-ho: en silenci, amb la mirada detinguda en el fons.

[...]
"Tota la pel·lícula", inicia didàctic i meticulós el director, "és un trànsit de la llum a la foscor. A la primera escena el sol enlluerna. Esclata a la cara d'un home bo i feliç. Aquest és Tosar. Però, a poc a poc, tot es va enfosquint. La idea és que tant la fotografia com els moviments de la càmera discorrin al compàs de l'emoció dels personatges. Importa el viatge, però cap a dins”. A continuació, Plaça cita el cinema de Park Chan -Wook i el de Jacques Audiard. Ho fa no tant "per assenyalar referents com per intentar aclarir dubtes. "El fons i la forma són indivisibles", conclou. I el creiem.

La pel·lícula discorre per la pantalla amb l'aparença i les maneres d'un thriller. Però en realitat és una altra cosa. A mesura que avança, el traç de cada escena s'embruta. Ho fa a la mateixa cadència que l'ànima del protagonista s'enverina amb tot allò dolent, greu, tèrbol, sinistre. Un diria que el ritual d'intriga que presideix tota història pensada per saldar un compte pendent es transforma a poc a poc en simplement un conte de terror. Una altra vegada.

El que importa, a mesura que el relat s'enfonsa en els budells del protagonista i l'espectador, no és tant el suspens que sempre acompanya un acte desgavellat per presumptament justicier com allò altre. I això altre no és més que un carreró sense sortida que s'assembla massa a qualsevol altre. A mesura que la pel·lícula camina cap al desenllaç, el nus s'estreny més al voltant del coll del personatge principal i, per descomptat, del qui mira. Algú va dir que la mateixa corda que suporta el pes d'un home en la tranquil·litat plaent d'una hamaca serveix perquè pengi, però del coll.
[...]

Luis Martínez – elmundo.es

PODEU CONSULTAR LA CRÍTICA SENCERA A: https://www.elmundo.es/papel/cultura/2019/08/19/5d596f1bfdddffe47b8b461c.html