La intenció de la pel·lícula (per Antoine Raimbault, director)
 
Fascinat per aquest estrany cas, vaig assistir als dos judicis de Jacques Viguier. I als bancs del jutjat vaig conèixer els fills del Jacques i la Suzy, els quals es van incorporar a aquesta terrible equació: "La mare ha desaparegut i el pare està acusat de matar-la". Vaig descobrir, immediatament, la justícia del meu país i la desgràcia d'aquesta família condemnada a la incertesa.

Al meu entendre, una de les finalitats del cinema és proporcionar perspectiva interrogant-nos sobre la realitat. Narrar aquest cas singular. Mostrar la justícia des del més a prop possible. Ensenyar la seva complexitat i tractar de capturar el seu poder dramàtic.

La pel·lícula respecta escrupolosament el que es va dir en les audiències i en les escoltes telefòniques. En aquest sentit, no ens cal inventar res, tot és real. A falta de proves, la veritat judicial es va basar essencialment en rumors i calúmnies. És fàcil modelar un culpable a partir de sentiments i fantasies perquè la naturalesa té horror al buit, necessitem que es faci justícia i necessitem trobar un culpable, des de la més íntima convicció. Ens diem una veritat que sembla lògica, racional, satisfactòria i final. I no importa quant dubtin els altres, no importa la manca de proves, una vegada que la convicció s'insinua, ho pot tot. És precisament aquesta mecànica fosca la que aborda la pel·lícula: el poder de la convicció sobre la raó.

Una íntima convicción no és una pel·lícula de tesi. Les preguntes m'interessen infinitament més que les respostes. El repte és, en efecte, portar a la reflexió. En entrar en el punt de vista de la Nora, durant la seva contrainvestigació, els espectadors donaran suport a la seva convicció, abans d’adonar-se que no té més proves que els acusadors de Viguier. Bàsicament, el que diu la pel·lícula és que la recerca de la veritat pot tornar-te boig. I que tots podem canviar.

La Nora encarna tant el fantasma d'un justicier com una reflexió introspectiva sobre el perill de les nostres certeses. Històricament, el misteri criminal ha fascinat i obsessionat. "A la cafeteria, entre un got de Gaillac i l'olor de cafè, es condemna un gest. Però no en el tribunal de justícia...", declara Éric Dupond-Moretti. "Només pot ser la veu del dubte, l'única audible en aquest cas, que en última instància guanya sobre l'obsessió de la Nora". 

La higuera.net