“Blinded by the Light (‘Cegado por la luz’)”: Vull ser com Springsteen
La cineasta britànica d'origen indi, Gurinder Chadha, ha plasmat la seva realitat des de diferents angles en la seva filmografia. Coneguda mundialment per la fabulosa Quiero ser como Beckham, després de fer un repàs històric del pas de l'Índia de ser una colònia a un país sobirà a El último virrey de la India, la directora torna als seus orígens amb una història sobre els conflictes entre pares immigrants i fills criats en un país occidental, aquesta vegada en l'època thatcheriana i al ritme de Bruce Springsteen a Blinded by the Light (‘Cegado por la luz’).
Any 1987, Javed Khan ha viscut tota la seva infància i adolescència a Luton, un poble obrer d'Anglaterra. Fill d'una família immigrant pakistanesa, el noi intenta sobreviure en els seus anys d'institut per treure les millors notes i poder anar-se'n a estudiar a una universitat el màxim de lluny, tant del seu poble com de la seva família, el sistema de la qual l’ofega, en tenir uns pares massa tradicionals. A l'institut coneix en Roops, un noi indi que és fan de Bruce Springsteen. Per a Javed, la música de “The Boss” serà una revelació, en sentir-se identificat amb cadascuna de les seves lletres, i això l’impulsarà a seguir la seva vocació i dedicar-se a l'escriptura, tot i que el seu pare no ho aprova.
Emancipar-se i trencar amb la tradició
La pel·lícula està basada en Greetings from Bury Park: Race, Religion and Rock N' Roll de Sarfraz Manzoor, periodista britànic que en el seu llibre explicava la seva pròpia infància a Luton i com era de difícil viure en una família pakistanesa en un ambient hostil. Fan de Springsteen de tota la vida, aquesta passió per la música del cantant de Nova Jersey queda perfectament plasmada a la pel·lícula, en la qual Manzoor participa en qualitat de coguionista.
És precisament aquesta vena musical la que fa que Cegado por la luz, titulada així la pel·lícula en honor al tema del mateix nom de Springsteen, sigui una nova proposta fresca, plena d'energia i sentiment. Una història que té aquest toc entranyable de l'esmentada Quiero ser como Beckham amb l'afegit de narrar un rerefons històric complex, en viure en els anys més durs de les polítiques de Margaret Thatcher.
Aquest és l'altre punt en què Blinded by the Light brilla, en mostrar que les conseqüències econòmiques de les polítiques de Thatcher, per a la classe obrera, van ser una autèntica llosa social, especialment en famílies d'immigrants, ja que Chadha mostra, per una banda, com les tradicions pesen en uns fills que busquen fugir d'un estil de vida arcaic, però, de l'altra, també ensenya el racisme viscut per les mateixes famílies, així com abraçar les tradicions dels països d'origen estan més lligats del que voldrien admetre ambdues parts.
Drama social a ritme de Springsteen
Menció també per als seus joves actors, que són els que transmeten aquesta energia i aquestes ganes de tirar endavant malgrat les adversitats. Viveik Kalra, el jove protagonista, és tot un descobriment, en aconseguir empatia amb les seves ànsies de viure, amb el seu amor per l'escriptura i la literatura, per les seves ganes de trencar barreres i prejudicis. Al seu costat hi ha Aaron Phagura i Nell Williams, com els seus ferris suports en aquest procés d'emancipació. També toca parlar de Hayley Atwell, l'actriu deixa aparcada temporalment l’Agent Carter per mostrar el seu costat més social, en ser la professora de Literatura de Javed i el seu referent en l'impuls d'acceptar la seva vocació com a escriptor.
Amb aquests ingredients, Chadha dirigeix la seva millor pel·lícula des de la simpàtica Bodas y prejuicios, especialment perquè les seves intencions són molt concretes: mostrar la realitat dels joves d'origen indi o pakistanès que s'han criat en una realitat occidental, com també com van repercutir les retallades econòmiques en les seves famílies. Tot a ritme de temes com The River, Badlands o The Promised Land i mostrant l'alegria de viure, el superar barreres i tirar endavant. Una pel·lícula que sap deixar bon gust de boca i un somriure després de veure-la, cosa que no tot el bon cinema aconsegueix. [...]
Miguel Ángel Pizarro – Ecartelera.com |