Woody Allen manté el seu idil·li amb les comèdies romàntiques lleugeres. Lluny queden ja els grans drames, viatges de l'Imserso o peripècies argumentals; el de Match Point sembla haver-se relaxat (cinematogràficament parlant, és clar) en trobar una mena de bombolla cent per cent segura, cent per cent infal·lible. Un dia de pluja a Nova York, no cal dir-ho, conserva intactes els tics habituals del director. Això és: repartiment d'upa, música estupenda, llargs plans seqüència plens de diàlegs, amb ampli marge per a la improvisació i la correcció d'errades (fruit de la velocitat amb què roda pel·lícula rere pel·lícula). Per descomptat, els alter egos del director a tort i a dret no falten a la festa, com tampoc l'habitual cant d'amor a la ciutat de Nova York. Després la trama pot tenir un aspecte o un altre, però en essència les peces del puzle hi són, i sap muntar-les ja de memòria.
En aquesta ocasió és una parella de joves enamoradets dels afores, ella jove innocent i ell culte i encantat de conèixer-se només en aparença, que viatgen a la gran poma perquè ella vol entrevistar un director de cinema, i ell li vol descobrir la ciutat en la qual va viure... esquivant els seus pares en la mesura del possible. Ja veieu les peces que us deia, oi? S'estableix de seguida una doble trama que els segueix per separat, davant la impossibilitat de retrobar-se per mil i un embolics que entretenen i amenitzen el discurs (també doble) de fons: el de la fragilitat d'una parella, la manca de comunicació i la inseguretat d'un mateix envers l'altre (i amb si mateix, és clar) d'una banda; i el de les llums de la ciutat, màgica ciutat on plou encara que faci sol, i els clarobscurs del món del cinema, de l'altra. Una cosa així com una versió al revés de l’Amanecer de Murnau, si voleu. Amb un toc d'Un final Made in Hollywood.
Els mecanismes funcionen, els diàlegs brillen i els personatges es dibuixen amb gràcia. El repartiment està encertat (ara és Timothée Chalamet el que fa d'Allen tan bé com ho va fer abans, no ho sé, Jason Biggs per exemple), el ritme no decau en cap moment, i resulta senzill empatitzar amb la parella protagonista per més que d’entrada no hi tinguem cap semblança. Vaja, que sí: Un dia de pluja a Nova York és una pel·lícula 100% Allen, amb un percentatge d'encert total entre els seus fans. Però caldria anar amb peus de plom, el de Desmontando a Harry, amb aquest puzle que tan bé munta, ja que de tant usar-lo es va desgastant. La seva última pel·lícula és tan entretinguda, distreta i lleugera com la que més, però s'oblida de seguida, i no serà estrany que d’aquí a uns mesos, sigui impossible diferenciar-la de molts, massa títols de l'última etapa de la seva carrera. L'hi comprem tot, és clar. Però...
Carlos Giacomelli – Casahorrores.com |