20/05/2019 - CANES 2019: Céline Sciamma signa una magnífica cinta d'època sobre la passió amorosa, l'art i el destí de les dones, amb unes excepcionals Noémie Merlant i Adèle Haenel

"Fugère non possum", canten en una platja diverses dones en una escena de Retrato de una mujer en llamas, l'excel·lent nou film de Céline Sciamma, una primera i molt aconseguida incursió en el film d'època (després dels tres llargs supercontemporanis Lirios de agua, Tomboy i Bande de filles) que ha valgut a la cineasta francesa la seva primera inclusió en la competició del Festival de Canes. I en efecte, sembla que cap dona pot escapar al seu destí, ni tampoc a l'aïllament de l'illa bretona en la qual es desenvolupa la trama, els límits de les posicions socials el 1770 i els sentiments efervescents sota la superfície moderada del segle XVIII. Des del principi, la realitzadora dona diverses claus narratives en tots aquests terrenys ("primer els contorns, després la silueta; no aneu gaire ràpid, preneu-vos el temps d'observar") a través d'un pròleg meravellosament estructurat en què Marianne (Noémie Merlant) imparteix una classe de pintura, servint també de model, a diverses noies que descobreixen, a l'altre costat de l’ala, un quadre que la professora reconeix haver pintat "fa molt temps", titulat Portrait de la jeune fille en feu.

El relat salta immediatament a un flashback en què veiem una barca enmig d'un mar agitat, i a partir d'aquí explica l'arribada molt física de Marianne a una illa on tenia el compromís de pintar un retrat d’Héloïse (Adèle Haenel), la jove de la casa (amb Valeria Golino en el paper de la seva mare), que s'enviarà a un possible pretendent que viu a Milà. Progressivament, en un gran edifici desert que es recorre amb l’espelma a la mà i en el qual hi ha una llar de foc encesa a cada saló, Marianne anirà aprenent diversos secrets en interrogar la jove minyona de la casa (Luana Bajrami). D'una banda, la germana d’Héloïse va morir recentment, per una caiguda des d’alt d'un penya-segat que sembla un suïcidi; això va provocar la sortida d’Héloïse del convent. De l'altra, aquesta última s'oposa a la idea del matrimoni amb el milanès, i ja ha espantat un altre pintor. Com que no vol posar, Marianne ha de fer-se passar per una dama de companyia i fer el quadre d'amagat, observant la seva model sense que aquesta se n’adoni. Però les dues joves aprenen a conèixer-se i apreciar-se fins al punt que comencen a sorgir sentiments passionals, reprimits per les convencions...

Construïda sobre un gran domini de la dinàmica observació-reacció i sobre una alternança d'escenes d'interiors mil·limetrats i els exteriors majestuosos de la platja i el penya-segat, la cinta traça subtilment i al seu ritme la trajectòria de l'aparició del desig i el temor que suscita (en una atmosfera d'agitació subterrània) fins a la seva acceptació (d'una bella sensualitat, relativament pudorosa), brindant a les dues protagonistes papers extraordinaris. Però Portrait de la jeune fille en feu és també el mirall de les dificultats de la condició femenina (el matrimoni, l'avortament, la dona artista que es veu obligada a exposar sota el nom del seu pare, etc.) que per descomptat ressona amb altres obres contemporànies. Apropant-se a l'estil polit de Jane Campion amb un treball formidable de posada en escena i una genial Claire Mathon a la direcció de fotografia, el film aconsegueix la seva plenitud en la part final, afirmant-se com una obra de maduresa per a la talentosa Céline Sciamma. Fabien

Lemercier – Cineuropa.org