Asseguren els que han llegit la novel·la Intemperie, de Jesús Carrasco, que la seva versió cinematogràfica, duta a terme per Benito Zambrano a partir del guió escrit pels germans Pablo i Daniel Remón, és més suau que l'original literari. Costa de creure una cosa així, ja que Intemperie, la pel·lícula, és dura fins a dir prou, amb la violència física i psicològica galopant al seu aire per un paisatge àrid, hostil i sufocant, en una Espanya de mitjan segle passat on els abusos de poder -des de la prefectura de l'estat de l'infame dictador Francisco Franco- formaven part de la normalitat quotidiana.

[...] Si assegurem que és un western, és perquè sap a cinema clàssic de l'oest, encara que no americà, sinó del sud i d'Espanya: en exteriors àrids, ressecs i groguencs de la província andalusa de Granada s'ha rodat una pel·lícula que transcorre durant aquest infaust període històric anomenat postguerra i en el maleït franquisme.

Com retrata Zambrano, al camp andalús –que ell ha conegut de prop, ja que va néixer en un poblet de Sevilla-, manxec i extremeny, governaven llavors sense fre ni llei els terratinents, cacics i latifundistes, potentats que explotaven i abusaven de la gent humil (com es va veure en la contundent Los santos inocentes, pel·lícula de Mario Camus basada en el llibre de Miguel Delibes).. Un d'ells s'ha encapritxat amb un xaval d'una família que treballa per a ell, però el noi aconsegueix fugir de les seves urpes verinoses. En la seva fugida es toparà amb potser l'últim home lliure per aquelles terres, un exsoldat que, de tornada de gairebé tot, encara conserva un gra de dignitat. Entre nen i adult s'estableix, tot i que a el principi no semblava factible, una relació que va de la companyonia i el suport a quelcom proper a l'afecte paternofilial.

Amb la col·laboració d'actors com Luis Tosar, Luis Callejo i el joveníssim Jaime López (descobert a Techo y comida), el director de Solas no abandona el drama de personatges però el camufla sota l'aparença d'un duel entre el bé i el mal, l'honradesa enfrontada a la immundícia moral, i l'altruisme batallant davant de l'abús físic, sexual i psicològic. Amb la veu estremidora de Silvia Pérez Cruz cantant es tanca una pel·lícula que comença amb força per decaure en la seva part mitjana i tornar a remuntar amb el seu violent final, i parla –com a La trinchera infinita, d’imminent estrena a Espanya- també de crueltat, agressivitat, esclavitud i obscurantisme, encara que aquí són els exteriors encegats i ressecats pel sol -magnífica la tasca del director de fotografia Pau Esteve- l'escenari sense parets físiques, però alts murs repressors i abusadors, on transcorre l'odissea dels seus personatges, víctimes i botxins d'un temps que no convé oblidar... perquè no torni a repetir-se.

Alfonso Rivera – Cineuropa.org