L'alcalde de la ciutat de Lió (França), Paul Théraneau, es troba en una posició delicada. Després de passar 30 anys en política es comença a quedar sense idees i sent que pateix una mena de buit existencial. Per superar aquesta adversitat, en Paul decideix contractar una brillant filòsofa, la jove Alice Heinmann. Entre tots dos es desenvolupa un diàleg en el qual les seves respectives personalitats canvien dràsticament la seva forma de veure i entendre el món..

2019.05.18 - CANES 2019: Nicolas Pariser signa una comèdia política enginyosa i excèntrica, amb interpretacions brillants per part de Fabrie Luchini i Anaïs Demoustier

"Hauria estimat els homes malgrat ells mateixos". Aquesta cita de Jean-Jacques Rousseau, que està treta d’Ensoñaciones de un paseante solitario i apareix a Alice et le maire, de Nicolas Pariser, presentada a la 51a Quinzena dels Realitzadors del 72è Festival de Canes, reflecteix bastant bé la proposta del cineasta francès, que aborda una vegada més el fet polític després del seu aclamat primer treball, Le Grand Jeu (presentat a Locarno 2015, Premi Louis-Delluc a millor òpera prima). Disseccionant els sistemes a través d'experiències individuals, sense jutjar en cap moment les debilitats humanes, i descobrint així un vast terreny de reflexió sobre el lloc de les idees i els ideals en el camp de l'acció complexa de la República, el realitzador pren prestat en aquesta ocasió l'estil de la comèdia, després d'haver provat amb el thriller, però sempre amb una línia lleugerament extravagant que porta el segell d'un cinema d'autor que "no odia la diversió".

"El teu lloc consisteix a treballar amb les idees, distanciar-te de l'acció municipal quotidiana, mirar al futur". Amb això, l’Alice (Anaïs Demoustier), una jove filòsofa que ha donat classes a Oxford, arriba a l'alcaldia de Lió, a un món del qual ignora completament els usos i costums, que anirà descobrint a tota velocitat. Acudint a la trucada de socors de l'alcalde (Fabrice Luchini), un polític veterà que s'ha adonat del seu complet esgotament d'idees ("tinc la impressió que em falta combustible, com un cotxe de carreres amb un motor potent que és a prop de quedar-se tirat"), l’Alice viurà un ascens meteòric per la jerarquia municipal, mentre se succeeixen les discussions (en els moments més incoherents, al cotxe, a la nit, etc.) amb el dirigent municipal, que gaudeix amb aquestes converses. Són confrontacions d'idees que aclareixen, amb senzillesa i precisió, què pot fer actualment la política, què no pot fer i què podia però ja no pot fer, esbossant un quadre sincer de la feina que es fa a l'ajuntament d'una gran metròpoli, des dels equips de comunicació fins als plens municipals; des dels homenatges i inauguracions fins als esdeveniments culturals; des de les reunions de brainstorming fins a la redacció de discursos; des dels grans projectes plens de conceptes de màrqueting, estudiats per experts de tot tipus, fins a les ambicions nacionals, etc. Tot això enmig d'una passió ubiqua que vampiritza la vida privada, atia les enveges professionals, frega a vegades l'absurd (llegir un llibre en mitja hora, dirigir una mediació sobre un tema del qual no es té ni idea, etc.), però que té conseqüències molt reals sobre la vida de tots els ciutadans, en un entorn contemporani en què la gestió de la pobresa està a l'ordre del dia...

Teixint una fina i captivadora exploració d'un tema d'interès públic, però difícilment traslladable al cinema, especialment en la mesura que es nega a trucar la trama amb cops d'efecte narratius, Nicolas Pariser aconsegueix donar cos, sense cap maniqueisme, a les diferents facetes d'un estat de crisi democràtica. Centrada en la paraula (la qual cosa sens dubte desanimarà els incondicionals de l'acció), la cinta es desenvolupa amb una harmonia no exempta d'humor, gràcies a la profunditat dels diàlegs, dels quals s'apoderen amb un gran talent els dos intèrprets principals. I si l'últim tram pot resultar a alguns una mica mancat de força, en la línia d'una aposta pel realisme que es porta fins a les últimes conseqüències, el conjunt no deixa de ser un bon exemple del pensament útil per a tots que el cinema és capaç d'infondre, sota la coberta d'una comèdia intel·ligent d'un subtil mestratge.

Fabien Lemercier – Cineuropa.org