La vida de quatre dones i una nena que es veu alterada per l'arribada inesperada de dos forasters. Un d'ells fuig de l'altre, amagant-se pel poble com un ésser fugisser, fantasmagòric i de dubtosa existència. L'altre, un home ferit i amb una arma, pertorbarà de diferents maneres el dia a dia de les dones, en una frontera entre realitat i imaginació, entre el malson i el somni, entre la por i el desig, en una història impregnada de misteri.

Jaione Camborda debuta en el llargmetratge amb una història de dones en què realitat i imaginació es confonen i es fonen, donant lloc a una nova dimensió alhora càlida i desassossegant

La secció Les Noves Onades del 16è Festival de Cinema Europeu de Sevilla acull l'estrena a Europa d’Arima, el primer llargmetratge signat per la realitzadora basca establerta a Galícia Jaione Camborda. La cinta comença amb un breu pròleg en el qual veiem un ull humà en primeríssim primer pla. Observem amb atenció aquest òrgan que ens retorna la mirada i que es transforma a poc a poc en una mica més abstracte, alguna cosa així com la superfície d'un territori inexplorat i misteriós.

Després d'aquesta breu introducció, ens trobem ja amb els personatges principals, tots dones. El cos nu d'una d'elles (Iria Parada), que serveix de model en una classe de pintura, és observat amb atenció tant per la càmera com pels dibuixants que la utilitzen com a guia. Entre ells, una altra de les nostres protagonistes, una mare jove (Rosa Puga Davila) que assisteix a la sessió artística amb la seva filla petita (Nagore Arias). La mestra a càrrec de la classe (Melania Cruz) i la mare d'aquesta (Mabel Rivera), que apareixerà una mica més avançat el metratge, són els cinc eixos femenins sobre els quals pivota la pel·lícula. L'escenari en el qual la relació entre els personatges es desenvolupa és un petit poble gallec, un lloc humit i boirós, en què la pedra de les cases i els murs sembla incrustar-se de manera natural en el verd de la muntanya sobre la qual s'erigeixen. L'altre element principal de la història és un misteriós caçador (Tito Asorey) que apareix al poble perseguint un home que, segons assegura, és molt perillós.

La descripció de la relació d'un grup de dones en un entorn rural tancat, que la càmera de Camborda observa amb atenció i assossec, és la primera de les capes d'aquest treball. A través del que aquestes dones fan i diuen però, sobretot, gràcies al que se'ns oculta, la pel·lícula aconsegueix construir una nova dimensió. Això ens inquieta i ens obliga a mantenir l'atenció mentre intentem albirar el que treu el cap darrere d'un llindar que és amb prou feines una escletxa. A través de la mirada de la nena, sense prejudicis i innocent, entrem en contacte amb altres elements que porten una cinta d'aparença realista a recórrer camins més pròxims al conte sobrenatural. Ens endinsem així en una dimensió en la qual passat i present es confonen i la força de sentiments com el desig, la desconfiança, la por o l'amor es fa palpable.

La capacitat de Camborda per crear amb elements recognoscibles una realitat nova, tan desconcertant com atraient, és sorprenent. Ho aconsegueix sobretot per la seva habilitat per captar els detalls que s'amaguen darrere de les mirades dels seus personatges i els moviments dels seus cossos. Però també per la seva sensibilitat a l'hora de retratar un lloc particular, en el qual les petjades del passat i la bellesa aclaparadora de la natura, serveixen a la cineasta per crear imatges poderoses i denses en què allò invisible, allò que l'ull humà que obre la pel·lícula és incapaç de veure, es fa corpori.

Cristóbal Soage – Cineuropa.org