La macedònia Teona Mitevska torna a la Berlinale amb una pel·lícula que s'oposa a la tradició i el patriarcat d'una manera convincent i punky

La cineasta macedònia Teona Mitevska torna a la Berlinale després de projectar, el 2017, la seva anterior pel·lícula, When the Day Had No Name, a la secció Panorama Special. Ara arriba a la competició de la 69a Berlinale amb una nova col·laboració amb la coguionista del seu anterior film, Elma Tataragić: Dios es mujer y se llama Petrunya.

En la major part del món cristià ortodox, la festa de l'Epifania se celebra el 19 de gener amb una carrera per aconseguir una creu sagrada que un sacerdot llança a un llac o riu. Un grup d'homes joves salten a l'aigua gelada per atrapar la creu, que suposadament donarà un any de sort al guanyador.

Quan la Petrunya (la primerenca Zorica Nusheva, tota una revelació) es troba al lloc on se celebra la cursa, a Stip, la seva ciutat natal, salta al riu en un rampell i aconsegueix agafar la creu. El succés escandalitza la comunitat local, i l'Església l'acusa de robar la creu. Evidentment, no estem davant d'una qüestió legal, sinó d’una relacionada amb la influència de l'Església sobre la Policia (i per extensió, l'Estat), que no sap molt bé què fer. Pressionat per un sacerdot (Suad Begovski), l'inspector Milan (Simeon Moni Damevski) porta la Petrunya a la comissaria, sense arrestar-la, però sense deixar-la anar tampoc.

L'impuls de la Petrunya de saltar per agafar la creu no ha estat completament accidental. Aquesta graduada en història, de 32 anys, amb sobrepès i sense ocupació, pateix constantment la humiliació d'una mare autoritària (Violeta Shapkovska). En un intent d'aconseguir feina per a la seva filla, la mare recorre als seus contactes i envia la Petrunya a una fàbrica tèxtil, on la seva filla treballarà com a secretària per al cap màxim (un sòrdid Mario Knezovic). Quan ell li diu que "ni tan sols se la follaria", la Petrunya passeja, humiliada, per la ciutat, i és llavors quan es troba la carrera. L'acte final succeeix a l'interior i els voltants de la comissaria, on una multitud d'homes joves es reuneix per demanar que la Petrunya retorni la creu.

El més important d'aquesta cinta és el desenvolupament de la Petrunya com a personatge. La primera vegada que la veiem, no sembla en absolut interessada pels drets de les dones, ja que té (segons creu) problemes més greus. Però quan tota la comunitat es torna en contra seva, ella es nega a cedir. "Per què no tinc dret a un any de bona sort?", pregunta al confós inspector. La Petrunya s'ha convertit en una dona que lluita per i per a si mateixa; què hi ha més feminista?

Filmada per la prolífica directora de fotografia Virginie Saint-Martin i muntada per Marie-Hélène Dozo, la pel·lícula té cert caràcter punky: la imatge salta d'exteriors lluminosos en les escenes nocturnes a la ruïnosa comissaria. Aquests canvis no són suaus, com tampoc ho són altres transicions: Dozo s'assegura que la trama no sumeixi l'espectador en una falsa tranquil·litat, emprant sovint talls que són com una pedra a la sabata. La lluita de la Petrunya simbolitza el problema social més gran de la nostra època, que encara ha de guanyar impuls als Balcans, i el film de Mitveska és alhora una important contribució a la causa i una poderosa obra cinematogràfica per dret propi.