El meu amic Adolf Hitler

“Jojo Rabbit” acaba sent una estupenda pel·lícula per a tota la família, amb tot el que això comporta: les seves virtuts populars i els seus inevitables defectes melosos i intranscendents

La puntual i saníssima tradició del riure al voltant del nazisme, de la seva poderosa i ridícula parafernàlia, nascuda fins i tot amb Adolf Hitler en vida, amb Ser o no ser, d'Ernst Lubitsch (¡Heil, yo mismo!) amb El gran dictador, de Charles Chaplin (Demokratia schtunk!), té un nou capítol amb Jojo Rabbit, pel·lícula del talentós neozelandès Taika Waititi, basada en la novel·la de Christine Leunens el cel engabiat.

Aparent comèdia negra, per la seva temàtica, en realitat de to tirant a blanc ja que la riallada cruel apareix en menor mesura que la pantomima i que fins i tot el melodrama, Jojo Rabbit acaba sent una estupenda pel·lícula per a tota la família, amb tot el que això comporta: les seves virtuts populars i els seus inevitables defectes melosos i intranscendents. Waititi, desmitificador de l'univers vampíric en la còmica Lo que hacemos en las sombras  (2014), apòleg de la fortalesa lúdica i de la frescor superheroica a Thor: Ragnarok (2017), ha compost una sàtira sobre la necessitat dels afectes en l'edat infantil a partir d'una situació fabulosa i arriscadíssima: una criatura de l'Alemanya nazi que té en Hitler al seu amic imaginari, el que dóna peu als millors moments de la pel·lícula, al costat de les brillants seqüències d'arrencada al campament de les joventuts hitlerianes i a la preciosa amistat amb el nen gros.

Waititi, també intèrpret de dictador, reuneix en la seva brillant gestualitat física i en la seva tonalitat de veu el perillós absurd, el patetisme i la inevitable comicitat d'un personatge tràgic per a la història. I, com a director, sembla haver-se inspirat en el cinema de Wes Anderson, tant en l'ús del color com en la frontalitat dels plans, conformant així un conte procaç sobre la facilitat de matar i, ai, el més discret de la pel·lícula, una faula moral sobre l'amistat entre diferents, la criatura nazi i l'arquetip jueu d'Ana Frank, que en algun moment recorda massa El niño con el pijama de rayas.

Millor com més despietada i pocavergonya, Jojo Rabbit, candidata a sis premis Oscar, serà recordada en major mesura pels seus acudits insolents i pels seus enlluernadors muntatges musicals que pel seu alè humanista, més tristoi que emotiu. Però això, en una obra sobre un tema tan compromès, suposa un doble mèrit.

Javier Ocaña – Elpais.com