Escapolir-se de la mort, i de la vida

Una història que en la seva mèdul·la tracta de la por, l'angoixa, la persecució, la revenja, la supervivència i el temps mort

Va ser una de les pel·lícules triomfadores en el passat Festival de Sant Sebastià i el seu trio de directors autors, Jon Garaño, Aitor Arregi i José María Goenaga, amplien amb aquesta la seva tripersonal filmografia introduint-hi un parell de nous ingredients: l'ús de l'espanyol en comptes de l'euskera (com en les anteriors Loreak i Handia, i encara que aquí sigui un espanyol amb fort i gairebé incomprensible accent andalús) i el context de la Guerra Civil i la postguerra per situar la seva història, que tracta en el seu moll de la por, l'angoixa, la persecució, la revenja, la supervivència i el temps mort. El personatge central és un talp, algú amagat en un forat domèstic per evitar una mort segura com a actiu “republicà” en un poble malagueny “alliberat” per les tropes nacionals.

La trinchera infinita és llarga, inacabable, en els seus dos temps, el cinematogràfic i el real, i no es limita a explicar una intriga precisa d'un episodi bèl·lic, sinó que dilata en aquests dos temps l'episodi perquè espremin un relat molt més complex en el qual càpiguen, a més d’allò bèl·lic, cruel i repressiu, altres conceptes que subtilment l’enriqueixin, com l'odi solidificat, la reconciliació, les noves generacions i la vida segueix. Per això resulta difícil veure “l'elefant” i fàcil quedar-se en el tacte o toqueig de només una de les seves parts.

La parella d’acabats de casar i atrapats en el lloc erroni en esclatar la guerra, i la denúncia, persecució i escapoliment d'un imminent “passeig” són el pròleg ple de velocitat, tensió i metralla del relat, que s'enfonsarà a continuació a la claustrofòbia d'una existència a dues velocitats: l'íntima i tancada d'Antonio de la Torre, l'home buscat, i l'exterior, fingida i encobridora de la seva esposa, Belén Cuesta. Dues interpretacions magnífiques, matisades cadascuna d'elles per oferir la seva visió dels esdeveniments, del pas del temps, de la gestió de la por, de les obsessions i de les aprensions...

La càmera de Javier Aguirre Erauso està molt atenta per oferir els dos punts de vista i la gradual transformació d'aquestes mirades, i també per captar els diferents moments i pesos perquè allò immòbil, letàrgic i petrificat del nucli de la història es vegi remogut per sentiments i tràngols (familiars, veïnals) que no paren de canviar, fins i tot per algun episodi estrambòtic per esperonar una cavalcadura narrativa que, a falta d'espai, busca extensió en el temps, i que en aquest discórrer ple de canvis personals i socials pugui fer la impressió (visual i sentimental) que s'acabarà ensopegant amb un episodi de Cuéntame.

Hi ha molt material reflexiu a La trinchera infinita, fins i tot material útil i assenyat per a la insensatesa actual, i tant esbudella els odis obstinats, com la humiliació, indignitat i psicosi del vençut, com els apòsits i benes que proporciona el temps i els seus tripijocs ..

Oti Rodríguez Marchante – abc.es