SINOPSI

Crítica de “Sense sostre”, la primera pel·lícula sobre el sensellarisme interpretada per actors que han viscut al carrer

Gairebé quatre setmanes després de l’estrena, Sense sostre (Atiende Films i Alhena Production, 2019) està a punt de posar fi al seu pas pels cinemes Girona. Xesc Cabot i Pep Garrido han debutat amb un primer llargmetratge de ficció absorbent i agitador que aplega un conjunt d’ingredients que fan que veure’l sigui un torrent d’emocions: una hora i mitja de patiment i angoixa, de nus a l’estómac i reflexió, de cinema social i hiperrealisme.

Amb la primera seqüència de quatre minuts ja n’hi ha prou per saber-ho i per presentar el personatge que la càmera ja no deixarà en tot el film. Pràcticament t’esbufega a la cara. L’actor Enric Molina, que durant vuit anys va ser sensesostre, fa un treball immens sota la pell del Joan, un vagabund alcohòlic, envellit i solitari que fa ressonar la seva tos perenne, corcada i feixuga, la seva respiració asfixiant i els seus glops assedegats de vi de tetrabric dins les entranyes de l’espectador. Sense sostre aconsegueix transmetre la paradoxal claustrofòbia de viure —i dormir— sense sostre ni parets sota la immensitat del cel.

Cabot i Garrido ja havien dirigit plegats el documental Bustamante Perkins, que els va valdre el Premi del Públic del Festival In-Edit Barcelona 2013. Potser per les traces que els va deixar l’experiència, potser perquè aquesta vegada han treballat amb actors no professionals que en algun moment de la seva vida han viscut al carrer o potser pel procés horitzontal de creació que hi ha hagut entre intèrprets i directors, la nova ficció té aires de documental. (1) L’estructura narrativa, (2) el tractament de la imatge i (3) la interpretació d’Enric Molina la converteixen en una pel·lícula extremadament íntima i realista. M’explico:

(1) Plantejament encertat. Enric Molina va dir que sempre havia pensat una pel·lícula sobre el sensellarisme de terror. Aquesta, en canvi, és un drama molt proper del dia a dia d’un rodamon i de les fosques i fredes nits. No pretén buscar ni la llàgrima fàcil ni condescendència, però sí que aconsegueix que l’espectador s’identifiqui amb la mirada del protagonista. “M’agradaria que quan la gent surti del cinema vegi que un sensesostre té vida interior i cor”, va explicar Molina a la presentació. I si això succeeix és gràcies a un relat que omet els orígens del Joan i els motius que l’han conduït fins a la situació d’abandonament i pobresa actual. Per què viu al carrer? Quan i com va començar a viure-hi? Totes aquestes preguntes es formulen dins la ment de l’espectador, però no els cal resposta. Lluny de voler ser un film reduccionista —com ho és el Joker de Todd Philips—, Sense sostre se centra exclusivament en els turments del Joan i en una societat poc amable que li gira l’esquena. I esdevé, així, una odissea espiritual a la recerca de la llar que balla entre la incomoditat i l’empatia.

(2) Afortunada, també, la decisió de situar els sensesostre ben a prop de l’espectador, al centre de la imatge, i deixar fora de pla tot allò que els envolta. Sense sostre no és una pel·lícula de paisatges, com tampoc ho era The Florida Project. M’ha recordat el film de Sean Baker perquè narrava la realitat des de la mirada dels nens, situant la càmera a l’alçada dels seus caps i tallant els cossos dels adults de peus fins a cintura. I, en certa manera, Cabot i Garrido fan el mateix quan en Joan rep assistència dels serveis socials, és apallissat per uns desconeguts o és auxiliat pel seu gos: l’altre és tan poc rellevant que ni se’l veu; només se’l sent. L’empatia també ve determinada per aquests primers plans de les seves aspres arrugues que gairebé ens permeten olorar el tuf d’alcohol del protagonista i (3) copsar l’autenticitat dels gestos d’Enric Molina com si no estigués actuant. La seva vivència personal es veu reflectida en un exigent treball actoral sense impostures ni escletxes, tant en el patiment silenciós com en l’embriaguesa o els plors de dolor.

Els únics aspectes millorables són la dicció poc nítida dels personatges i un ritme, a vegades, carregós. Tot i ser una producció en català, em pregunto si sense subtítols hauria pogut seguir els pocs diàlegs que conté. És clar que aconseguir el que s’ha aconseguit amb un gran gruix d’actors no professionals i una respiració prostrada com a banda sonora té un mèrit incalculable. Per tot plegat, és aconsellable llegir la pel·lícula com una crítica social i no com un producte d’entreteniment, per sortir del cinema amb una visió crua de la realitat, sí, però despullada del temor, la supèrbia i, en definitiva, els estereotips que invisibilitzen la gent que viu al carrer.

Oriol Company – Nuvol.com