28/05/2019 - CANES 2019: Vincent Cassel ofereix una interpretació superba en aquesta pel·lícula d’Éric Toledano i Olivier Nakache basada en una història real, la de les associacions que treballen amb joves autistes
El 2015, els directors del gran èxit francès Intocable, Éric Toledano i Olivier Nakache, van fer un documental de 26 minuts, On devrait en faire un film, sobre el treball de Stéphane Benhamou, creador de Le Silence des Justes, i Daoud Tatou, director de Le Relais IDF. Aquestes dues associacions s'especialitzen en l'atenció a joves autistes, principalment d'entorns desfavorits, i la seva reinserció a la societat. A Especials, la pel·lícula de cloenda de la present edició de Festival de Cinema de Canes, els directors construeixen a partir del documental una ficció emotiva, sincera i potent protagonitzada per Vincent Cassel i Reda Kateb, que interpreten el Bruno i el Malik, personatges basats en l’Stéphane i el Daoud.
Els directors fan servir diferents eines per recordar-nos que la història està basada en fets reals. El treball manual del cinematògraf Antoine Sanier pretén donar a la pel·lícula una aparença de documental sempre que els joves autistes apareixen a la pantalla. Alguns dels actors pateixen autisme, com Benjamin Lesieur, que interpreta el Joseph. El Bruno li busca feina al Joseph, que no pot viatjar amb metro sense prémer alarmes o provocar el caos, de manera que el Bruno el porta a la feina en secret. Els directors reforcen la tensió amb un argument basat en la investigació duta a terme per l’IGAS (Inspecció General d'Afers Socials), que va intentar tancar Le Silence des Justes per no tenir la llicència adequada. Les entrevistes d'investigació són una bona manera de donar a conèixer el grup i la seva política d'acollir qualsevol nen autista, amb independència de les seves circumstàncies o del seu entorn; mentre que els centres gestionats per l'Estat són més exigents a l'hora d'acceptar membres. Per als pares de nens amb autisme sever és molt difícil trobar institucions estatals disposades a acceptar-los.
Els directors eviten presentar el Bruno i el Malik com a sants, atorgant-los febleses que també serveixen com a descàrrega. El Bruno, un jueu de mitjana edat, és assetjat constantment pels seus afins perquè trobi una esposa, i per això li concerten cites a cegues. Això el porta a diverses trobades incòmodes amb dones, gravades amb un estil més estàtic per ressaltar el seu aspecte fictici i insinuar que el seu treball amb joves autistes és un espai on se sent còmode, mentre que en situacions personals quotidianes es veu envaït per l'ansietat. És genial veure Cassel en un registre tan diferent de l'habitual. Per la seva banda, el Malik és musulmà, està casat i té tres fills; però aquest fet s'utilitza per ressaltar que les diferències religioses no tenen importància ni impedeixen la seva amistat. No obstant això, el Malik tendeix a ser més estricte i això crea tensió entre les seves tasques.
És una pel·lícula fascinant i molt personal per a Toledano, que té un familiar autista. Els directors ofereixen informació de forma ràpida i alegre, com el qüestionari per explicar els acrònims confusos, que subratlla el nombre de persones implicades a cuidar nens autistes. És una pel·lícula pensada per cridar a l'acció, amb el 5% dels beneficis destinats a les dues organitzacions representades. Atesa l'espectacularitat de la pel·lícula, la recaptació a la taquilla hauria de ser àmplia però no hauria d'haver-se projectat fora de competició a Canes.
Kaleem Aftab – Cineuropa.org |