CRÍTICA

‘Las inocentes’: "posar Déu entre parèntesis"

Anne Fontaine es submergeix en un convent traumatitzat a la Polònia de finals de 1945. Una pel·lícula amb una trama apassionant, bons intèrprets i domini de la tècnica

Una religiosa surt discretament d'un convent, creua un camp nevat i arriba a la ciutat, on es deixa guiar per nens, als quals demana amb desesperació que li indiquin on trobar un metge que no sigui ni polonès ni rus. En un centre mèdic de la Creu Roja (de missió a Polònia, el desembre de 1945), ella suplica a una jove doctora francesa que la segueixi. És qüestió de vida o mort, però el que Mathilde Beaulieu descobrirà és un assumpte molt més greu i més increïble: la jove es veu obligada a practicar un part de cesària, en plena nit i en condicions precàries, entre parets nues, ornades de crucifixos, i envoltada per dones que han fet vot de no mostrar mai els seus cossos ni deixar-se tocar.

És en aquest món espiritual en femení, esquinçat per la violència de la guerra i les seves conseqüències -altament pertorbadores de la vida monàstica-, on la cineasta francesa Anne Fontaine ha triat inscriure el seu 14è llargmetratge: Las inocentes. Estrenada al Sundance, a la secció Premieres (una raresa en aquesta secció dominada per les cintes anglòfones), la pel·lícula es recolza en un guió apassionant (signat per Sabrina B. Karine i Alice Vial, adaptat per la directora juntament amb Pascal Bonitzer), inspirat en fets reals. Barrejant interès històric, substància metafísica i una impertorbable empatia per aquestes dones que han estat violades repetides vegades per les tropes soviètiques, que viuen les seves futures maternitats en rigorós secret per tal d'evitar un escàndol i el tancament del convent, en un context polític molt poc favorable a la religió, la trama es desenvolupa hàbilment a través de la mirada de Mathilde (la prometedora Lou de Laage, Shooting Star 2016 de l'European Film Promotion).

Estranya en el cercle tancat del convent des de tots els punts de vista (nacionalitat, professió de cirurgiana, fe posada en el comunisme), la jove francesa accepta compartir el secret de les religioses i pren riscos per garantir el seguiment quotidià dels embarassos. Una ajuda crucial que anima progressivament les germanes a obrir les portes, els seus cossos i els seus esperits a aquests naixements, que els retornen a una condició de dona que havia estat suprimida, d'una o altra manera, per la recerca de Déu. Però aquest nou món també està marcat per la por a la condemnació, els efectes traumàtics de les violacions, els dubtes metafísics, la negació de l'embaràs, el dolor dels parts, la culpabilitat tant de quedar-se com de separar-se dels nadons, etc. En aquest lloc en el qual no és fàcil "posar Déu entre parèntesis durant la consulta", unes dones que pateixen en el més profund de l'ànima la crueltat de la guerra tracten de conservar l'esperança i la fe enmig d'una impenetrable foscor, travessada per algunes llums vacil·lants.

D'estil clàssic i molt dominada visualment, amb una direcció sòbria, realçada pel treball subtil de Caroline Champetier en la direcció de fotografia, Las inocentes manté un bon equilibri entre un ritme narratiu que juga amb el suspens i el retrat afable de la quotidianitat religiosa. Solcant suaument la carena del tema melodramàtic, el film posa en primer pla els seus actors (Lou de Laage, Agata Buzek, Agata Kulesza i Vincent Macaigne) i compleix amb eficàcia la seva funció de transmissor històric i feminista, portant a noves cotes de qualitat la ja fructífera carrera d'Anne Fontaine (de Limpieza en seco a Primavera en Normandía, passant per Coco, de la rebeldía a la leyenda de Chanel i Dos madres perfectas). [...]