2019.01.28 - Gabriel Mascaro presenta una pel·lícula sorprenent que barreja efectes visuals audaços amb un univers distòpic on la fe adquireix dimensions inesperades

"Brasil havia canviat, el carnaval havia deixat de ser la manifestació més gran del país per donar pas a la festa de Supreme Love, la redempció del cos, els sentiments més purs, el desig d'amor etern, mentre s'espera l'arribada del Messies". Gabriel Mascaro barreja dues marques registrades del Brasil, la fe ardent de l'església evangèlica i el poder de la carn, i les situa en un hipotètic any 2027. La seva nova pel·lícula, Divino Amor, presentada a la secció World Cinema Dramatic del Festival de Sundance i que serà projectada al Panorama de la 69a Berlinale (7-17 febrer), ofereix un vast terreny d'expressió mística i sociopolítica on es projecta tot el seu talent com a cineasta.

La pel·lícula, sorprenent i intrigant, combina un relat íntim d'una monotonia quasi documental amb una vibrant audàcia formal; així com un horitzó burocràtic i tecnològic orwellià amb la simple història d'una parella que busca desesperadament un fill. Amb el seu tercer llargmetratge de ficció després de Ventos de Agosto (menció especial a Locarno 2014) i Boi Neon (Premi especial del jurat Orizzonti a Venècia 2015), el director brasiler, que compta amb coproducció europea, compleix totes les seves promeses en una fascinant bogeria controlada.

La Joana (Dira Paes), una funcionària quarantina que treballa al registre de divorcis, s'extralimita en les seves funcions per reconciliar les parelles, com a conseqüència de la seva fervent devoció cristiana. Per aconseguir-ho, té una arma secreta: convèncer-los que s'uneixin al grup Divino Amor, en el qual participa amb el seu marit, en Danilo (Julio Machado), que es dedica a preparar guarniments florals a domicili. Divino Amor té tots els elements de la típica comunitat evangèlica (lectures col·lectives de les santes escriptures, sermons, immersió purificadora), però també practica l'intercanvi de parella (amb l'única condició que l'esperma sigui reservat a la dona legítima, ja que "del plaer suprem sorgeix el desig diví de procrear vida en el si de la família"). No obstant això, la Joanna i en Danilo no arriben a concebre perquè al fluid d'ell li falta energia malgrat tots els seus esforços per estimular-lo (cap per avall sobre una màquina). La Joana decideix dedicar la seva vida a Déu esperant un miracle (fins i tot arriba a resar regularment en un sorprenent autoservei religiós). Però quan passa el miracle, tot es complica...

La pel·lícula de Gabriel Mascaro traspassa les fronteres de l'exploració de la fe i s'arrisca a suscitar polèmica al seu país, però no és antireligiosa ja que el seu encantador retrat de la Joana no ataca de manera directa les creences arrelades de la protagonista. Es tracta d'un clima que el director reconstrueix en un entorn dominat per les tecnologies de control social (registre genètic, portes que detecten l'estat amb frases com "embaràs detectat, fetus no registrat", registre d'ADN prenatal, recerques creuades en bases de dades de donants, etc.). Un futur inquietant que el cineasta presenta en un fantàstic remolí de colors pastel, orquestrat amb brillantor pel director de fotografia, Diego García. Un embolcall pop que envolta una temàtica ambiciosa i molt més complexa del que els seus aspectes més prosaics i carnals deixen entreveure. Doncs no és fàcil saber el que és "l’amor veritable" i fins on podem arribar per aconseguir-lo.