Així va començar tot

Somric, ric, em fascina el talent i la imaginació dels germans Lumière, i del centenar d'operadors que van treballar a les seves ordres fotografiant el desconegut món.

Estic sol a la sala on em fan la projecció matinal d'un film tan necessari com bonic. Es titula ¡Lumière! Comienza la aventura. El dirigeix ​​i exerceix d’il·lustrat, agraït, perspicaç i admirable narrador Thierry Frémaux, l'home que posseeix les claus del regne en el totpoderós festival de Canes i la programació del qual de la secció oficial a l'última edició podia provocar urticària a qualsevol cinèfil amb dos dits de front i una mica de seny.

Ignoro com podrà reaccionar un públic acostumat pel cinema actual, majoritàriament el de Hollywood, a consumir imatges a tota hòstia, al fet que els plans no durin més de vint segons, a l'imperi dels efectes especials, davant l'enamorat retrat que Frémaux fa dels inventors d'alguna cosa realista o màgica, meravellosa en qualsevol cas, anomenada cinema. Potser s'escandalitzin per haver pagat una entrada per assistir a una cosa tan exòtica i fatigosa per a ells com l'arqueologia del cinema. O sigui, que ningú hi vagi de despistat. Per part meva, és el més bonic que m'ha passat en una sala de cinema durant els últims i descoratjadors mesos. Somric, ric, em fascina el talent i la imaginació dels germans Lumière (i del centenar d'operadors que van treballar a les seves ordres fotografiant el desconegut món, quan viatjar-hi era un privilegi de quatre elegits, aventurers, comerciants o exploradors) aplicant tres premisses fonamentals que planteja Frémaux i que són: Què vull explicar? Com ho faré? Quina és la millor posició de la càmera?, resoltes lúcidament pels que estaven inventant el llenguatge d'un nou art.

Calculen que els que per primera vegada van deixar bocabadats els espectadors amb La salida de los obreros de la fábrica van crear entre el 1895 i el 1905 més de 1.400 pel·lícules. Frémaux en mostra un centenar. No s'espantin. Només duren 50 segons. El temari és molt ampli, però mai ampul·lós. Les seves càmeres filmen la vida, paisatges, el ritme i el color dels carrers (colors reproduïts en blanc i negre), la gent. I qualsevol ocasió és bona, des de l'esmorzar d'un nadó fins a la partida de cartes entre tres personatges cezannians, des de l’Esfinx egípcia fins al Big Ben londinenc, des del gloriós exèrcit espanyol ballant jotes fins a nens vietnamites que s'acosten amb gest fascinat cap a la càmera, des d’alpinistes fotografiats amb enorme risc fins a una família fent memorables acrobàcies. La càmera està fixa gairebé sempre, però també descobreixen el travelling i la profunditat de camp en alguna ocasió.

Els germans Lumière, com el fenici Edison, van concebre el cinema com un negoci amb possibilitats suculentes, però també van comprendre que podien combinar espectacle i art. Van tenir mala premsa, a diferència del genial i arruïnat Georges Méliès o d'aquell magistral visionari i racista militant anomenat David Wark Griffith. Mereixien ser reivindicats i Frémaux ho fa de manera tan justa com modèlica. Surto del cinema amb una sensació molt grata i la necessitat de tornar a gaudir a casa meva (on sinó?) d'algunes de les meravelles que va parir el cinema mut. De tot Keaton, és a dir, la puresa, la determinació, la gràcia, la lírica subtil, el millor inventor de formes visuals al costat de Hitchcock de la història de cinema, d'alguns impagables moments de Chaplin, de la poètica i preciosa Amanecer. Quin inajornable homenatge als pioners suposa aquest film.