SINOPSI

CRÍTICA

La Júlia, l’Elsa i l’Amelia sempre van vestides amb xandall i calçades amb sabatilles d'esport. Totes tres se citen cada dijous al matí, d'hora i abans d'anar a treballar, en un parc per passejar i fer una mica d'exercici. Mentre caminen a pas més o menys ràpid, fan estiraments i, en un descans, es prenen un cafè, parlen sense parar: s'expliquen confidències, es renyen i fins i tot s'enfaden quan la conversa arriba a cotes d'agressivitat que ratlla la manca de respecte. Bé, com qualsevol altre trio d'amigues. Elles són les protagonistes absolutes d'Invisibles, nou llargmetratge de la cineasta madrilenya Gracia Querejeta [...].

Coneguem-les una mica més: l’Elsa (interpretada per Emma Suárez) segueix intentant seduir tot mascle de l'espècie humana que es creua en el seu camí, com ha fet des que li van créixer els pits; la Julia (Adriana Ozores) està desencantada de la vida, tot li és igual i esgrimeix un escepticisme que desarma fins i tot l'optimista més recalcitrant; i la pobra Amelia (Nathalie Poza) és capaç de suportar relacions tòxiques, microabusos i altres tantes humiliacions per tal de viure en parella i no enfrontar-se a la "terrible" soledat. Com diem a Espanya, "cadascuna és del seu pare i de la seva mare"; bé, que no s'assemblen absolutament en res. Però tot i això, han edificat una mena de vincle amistós.

D'aquesta manera, a través de tres tipus de persona (òbviament, també podríem estar parlant d'homes amb aquestes característiques) i el que xerren en les seves trobades, Querejeta i el seu guionista habitual Antonio Mercero han construït una pel·lícula de parc, o el que vindria a ser un llargmetratge on les seves protagonistes no paren de moure’s, a peu, en un recinte enjardinat d'una ciutat de províncies, en aquest cas Càceres (Extremadura). Pels diferents senders, bancs i terrasses d'aquest territori verd i assolellat, aquestes "Thelma i Louise + una" es trobaran amb examigues ara lliures com el vent, homes misteriosos, alguna antiga parella i colles de jovenets que les avancen corrent fàcilment, tant per la dreta com per l'esquerra.

Però les nostres amigues no amaguen una pistola a la maleta, sinó tres boques xerraires d’on surten sense parar angoixes, pors i frustracions de l'edat madura. També alguna gràcia: que no falti l'humor, encara que de vegades sigui negre. Amb amenitat, un muntatge que no deixa decaure el ritme i, sobretot, tres treballs actorals magnífics, la pel·lícula s'acaba convertint en un crit contra la discriminació, un toc d'atenció al sistema egoista i absurd on vivim i un bell cant a l’amistat. Al final, no hi ha un barranc pel qual saltar, però sí un món fotudament cruel al qual enfrontar-se valerosament cada dia en sortir d'aquest microcosmos còmplice que aquestes tres heroïnes contemporànies construeixen setmanalment... en un parc.