La vida no és pur luxe

"M'agrada escoltar, un plaer en extinció". És un dels diàlegs d'aquesta pel·lícula que afronta el tema de la solitud en un món aparentment més comunicat que mai, tot i que transitat per éssers cada vegada més aïllats de si mateixos i dels altres. Que aquesta anàlisi es faci des d'una perspectiva femenina, desproveïda de clixés i falsos recursos dramàtics, encara li atorga més rellevància.

És el quart llargmetratge de Maria Sole Tognazzi, que el 2013 va filmar Ritratto di mio padre, impagable documental on, efectivament, recreava la figura del seu progenitor, el popular comediant italià Ugo Tognazzi, mort el 1990. amb testimonis de Bernardo Bertolucci, Valeria Golino , Michel Picccoli, Laura Morante, Michele Placido o Ettore Scola.

Recordada per les seves interpretacions per a Nanni Moretti a les polèmiques Habemus Papam o la berlusconiana Il caimano, el magnífic treball de Margherita Buy aporta incontestable versemblança a Viajo sola. Interpreta la Irene, una soltera de 40 anys, viatgera infatigable per tot el món. Però sempre en primera classe, amb limusines esperant la seva arribada i allotjament en hotels de luxe. Es diria que és l'equivalent femení del George Clooney que a Up in the air era un executiu de recursos humans, encarregat d'acomiadar treballadors, i la seva llar eren els avions i els hotels de cinc estrelles.

La Irene s'allotja sense revelar la condició de temible inspectora. Els seus informes poden restar alguna estrella a l'establiment. La seva connexió amb el món es redueix a una antiga parella, ara el seu millor amic i suport emocional. Ella és una dona independent, en aparença feliç. Sembla tenir-ho tot i res. Certs fets relacionats amb el seu antic company i les relacions familiars seran el detonant per donar un nou rumb a la seva vida. La Irene haurà de plantejar-se si abandona la disfressa amb què oculta els seus sentiments i viu la realitat.