Celebració de música i terra

Els sons de la tradició, des d'un ball al ritme d'una aixada removent el camp, fins al xoc d'estris de treball amb cadència musical

Encara que a molts els soni tot igual, més per atrevida ignorància que per falta d'oïda, de la mateixa manera que el flamenc té la seva àmplia varietat de pals, tons, compassos, regles i versos, la dansa tradicional basca també pot dividir-se en moltes diferents tipologies, depenent del seu origen, zona territorial, estructures, ritmes, indumentàries i coreografies. I al director basc Telmo Esnal se li ha ocorregut la bonica bogeria de compondre un musical clàssic que, unint l'espectacularitat de les localitzacions, la bellesa formal de la llum i el seu tractament, i una abundant selecció de balls, també acabi explicant una espècie de cicle vital i històric al voltant del poble basc. És Dantza, el seu segon llargmetratge, després de codirigir al costat d'Asier Altuna Aupa Etxebeste! (2005) i realitzar en solitari l'estupenda comèdia negra Feliz año, abuela (2011).

I potser el que més crida l'atenció de Dantza és que, a part de les evidents concomitàncies amb algunes de les pel·lícules de Carlos Saura, alimentades exclusivament de números musicals en diferents emplaçaments, sense cap text, el principal referent d’Esnal sembla ser el musical clàssic de Hollywood. Així, en la seva posada en escena domina el pla en lleuger contrapicat, amb la càmera a l'altura de les cames dels dantzaris; plans que es perllonguen en el temps, amb llarguíssims travellings, i sense aquells innecessaris talls de muntatge, tan habituals en certes pel·lícules contemporànies, que l'únic que intenten evitar és que es vegi que alguns dels seus protagonistes no són ballarins professionals. Un estil en la direcció que fins i tot es veu acompanyat de filigranes típiques del musical americà dels anys trenta, com aquests plans zenitals tan característics del cineasta i coreògraf Busby Berkeley, on els balls arriben a adquirir formes geomètriques.

Albades i postes de sol. Exteriors i esporàdics interiors. Escenaris naturals. La terra, l'aigua, el vent i el foc. Els sons de la tradició, des d'un ball al ritme d'una aixada removent el camp, fins al xoc d'estris de treball amb cadència musical. Des de les ordres d'un bruixot fins a la formació d'una comunitat al voltant de la plaça d'un poble. Amb banda sonora de Pascal Gaigne i particular presència del menjar i la beguda, Dantza és, com a mínim, una aposta singular.

Javier Ocaña – elpais.com