CANES 2019: Kantemir Balagov buida d'heroisme la història russa
amb la imponent 'Beanpole'

La Rússia més grisa des de la mirada de dues dones supervivents

La pel·lícula més imponent que hem vist al Festival de Canes fins ara no pertany a la Competició Oficial, sinó que s'ha presentat a la secció Una Certa Mirada, que enguany arriba carregada de figures de pes del panorama cinèfil mundial, de Bruno Dumont a Albert Serra. La pel·lícula en qüestió és Beanpole, del jove cineasta rus Kantemir Balagov, que fa dos anys, amb tan sols 25 primaveres, ja va causar sensació a Canes amb Demasiado cerca, retrat d'una crisi familiar (i social) ambientada al Caucas durant la Guerra de Txetxènia. En el seu nou film, Balagov proposa un nou viatge al passat, aquesta vegada a Leningrad, poc després de la fi de la Segona Guerra Mundial. En aquest escenari de (suposada) victòria i (evident) destrucció, Balagov construeix un contundent drama intimista en el qual dues dones es descobreixen atrapades entre els traumes bèl·lics, el sentiment de culpa i l’imperiós desig de ser mares.

La Iya (Viktoria Miroshnichenko), la "llargaruda" a la qual fa referència el títol de la pel·lícula, pateix un singular cas d'estrès posttraumàtic que la deixa paralitzada en els moments més inesperats. Per la seva banda, la Masha (Vasilisa Perelygina) torna del front angoixada per la pèrdua d'un marit... i d'un altre familiar el parentiu del qual és millor no revelar. Balagov filma els seus protagonistes de prop, atent a cada gest afligit, a cada indici de desconsol o fins i tot d'alienació. Lluny de condemnar els seus personatges a l'absoluta paràlisi, el director proposa una dialèctica visual entre la quietud i el moviment, desplegada per una empobrida col·lecció de claustrofòbics escenaris interiors. El moviment de Beanpole -dels personatges, però també de la càmera- és compulsiu, desesperat, hereu d'aquest furiós desig de supervivència que ha donat forma al cinema dels germans Dardenne o de László Nemes.

En el seu retrat d'un món a la vora del col·lapse anímic i moral, Bagalov empra un mecanisme narratiu d'efectes devastadors: cada indici d'assossec és aixafat per la certesa d'un destí fatal; cada pinzellada d'alegria és retallada per la impossibilitat de la felicitat; cada gest de tendresa és anul·lat pel sorgiment de la violència. L’ús sistemàtic d'aquesta dicotomia narrativa dona forma a una pel·lícula una mica previsible, sobretot en els seus girs vers la sordidesa melodramàtica. No obstant això, la inqüestionable bellesa d'aquest film d'arrel pictòrica -construït amb pinzellades de vermell (sang) i verd (esperança)-, les punyents interpretacions de Miroshnichenko i Perelygina, i el treballat rerefons psicològic dels personatges (que permet empatitzar amb el seu dolor) fan de Beanpole una experiència de gran intensitat.

Finalment, cal reconèixer la valentia de Balagov a l'hora d'oposar-se amb Beanpole al discurs històric predominant en la Rússia de Vladímir Putin, on les "victòries" bèl·liques són recordades com indiscutibles mostres d'heroisme patriòtic. Contra un oficialisme entestat a blanquejar els horrors de la Història (només cal atendre a l'obstinació que està posant Putin a restituir la figura de Stalin), Bagalov presenta la postguerra russa com un pou d'abatiment i desraó, una mena de purgatori terrenal en el qual tot signe de felicitat o grandesa ha estat substituït pel dolor i la mort.

Manu Yánez – Fotogramas.com