‘Rodin’: inversió de la jerarquia

2017.05.24 - CANES 2017: Jacques Doillon tria el camí de la relació física en lloc de la creació per retratar la vida del famós escultor interpretat per Vincent Lindon

"La jerarquia dels materials és: l'or, després el bronze, la fusta i finalment la terra. Però jo inverteixo aquesta jerarquia. Per a mi, la terra és el primer". El veterà Jacques Doillon, amb la seva nova cinta, Rodin, estrenada en competició en el 70è Festival de Canes, ha preferit centrar-se en la indivisible relació entre l'obra i l'artista, i podria fer seves aquestes paraules del famós escultor. Perquè en lloc d'abordar un gegant com Rodin pel costat petrificant del biopic, el cineasta ha triat el moviment, la vida infosa en l'art que sempre amenaça d’escapar, la carn i l'argila insaciables, difícils d'aconseguir a través de la idea perquè tenen una vida pròpia que l'artista només pot intentar agafar al vol, com una au de presa.

Aquest és l'epicentre d'un procés mentalment solitari (i que no obstant això, paradoxalment, s'alimenta sense parar de l'observació i l'abraçada de la realitat que l'envolta), que s'enfronta a l'obra en desenvolupament, el qual descobrim per primera vegada d'esquena, Rodin (interpretat per Vincent Lindon amb la força desencadenada a què ens té acostumats). Som al 1880, l'escultor de 40 anys acaba de rebre la seva primera ordre d'Estat: La porta de l'Infern. Al seu costat, la seva aprenenta, Camille Claudel (una excel·lent Izïa Higelin en un complicat paper que ja han interpretat altres actrius) amb la qual manté un doble joc d'instrucció i seducció que s'acabarà ràpidament, ja que es consumirà amb el temps. Per a Rodin (i per a Doillon) la recerca de l'essència està en la matèria viva (l'artista feia posar despullats els seus models: "Vull cossos convulsos, boques esbufegant"). Igual que li encanta acariciar els arbres, l'escultor pasta l'argila i intenta defensar la seva llibertat d'interpretació d'allò que és cert ("Que se’m permet fer amb el meu cor", "Ningú escolta, la bellesa es troba en el treball"), una inclinació que el conformisme i l’academicisme veuen amb mals ulls ("Heu reduït Balzac a una massa amorfa", "És un malson impur") i que pesa en l'existència de l'artista que lluita contra els prejudicis per satisfer els desitjos dels patrocinadors ("Vesteix el model ... Arribes tard i no vas per bon camí") i el seu orgull natural de creador.

Jacques Doillon retrata el gran artista en acció, amb una posada en escena fluida i elegant, oferint a la història el suggeridor espai entre la vida privada de Rodin (la passió i les múltiples complicacions del seu romanç amb Camille: la còmoda rutina amb la seva companya des de fa temps, Rose, interpretada amb força per Séverine Caneele) i la seva existència intensa i solitària interiorment amb el seu "poble d'estàtues". I si el comparem amb Victor Hugo, Claude Monet, Octave Mirbeau, Paul Cézanne i Rainer Maria Rilke, amb el fil argumental d'una història que recorre imperceptiblement dues dècades, queda clar que Doillon utilitza les evocacions per donar una millor forma a l'essència, al cor de la pel·lícula: l’esglai de l'abraçada, del vertigen, de la passió, del turment i la mort, i l'etern intent prometeïc d'encarnació terrestre de les forces celestes i en l'humà de les forces de la natura.