La coherència de l'extravagància
Candela Peña, espectacular, plena de matisos, comanda un repartiment prodigiós en la nova pel·lícula d'Icíar Bollaín
La millor Icíar Bollaín ha tornat. Afirmació potser injusta perquè el manteniment constant del llistó de qualitat en les carreres artístiques és poc menys que impossible, però, després d'una dècada i mitja de pel·lícules desiguals, la directora de Te doy mis ojos ha compost a La boda de Rosa una tragicomèdia que es fica als budells des de la primera seqüència fins a l'última, sense una sola escletxa, perfecta en tots els àmbits artístics, preciosa, divertida, aclaparadora, absurda, festiva i diabòlicament aterridora i feliç. Com la vida mateixa.
Bollaín ha comptat al llarg de la seva carrera amb guionistes de tot tipus, des de professionals de prestigi mundial com Paul Laverty, la seva parella sentimental i escriptor habitual de Ken Loach, a También la lluvia i El olivo, fins a literats com Julio Llamazares a Flores de otro mundo. També ha elaborat algunes de les seves històries en solitari: en el seu radiant i espontani debut, Hola, ¿estás sola?, i en la molt decebedora Katmandú. Però amb Alicia Luna sembla haver-hi una química especial, almenys vistos des de fora els resultats dels seus dos llibrets conjunts, Te doy mis ojos, Goya a la millor pel·lícula de 2003, i La boda de Rosa, en què totes dues aconsegueixen una cosa molt difícil: narrar de tal manera un d'aquests actes extravagants que de tant en tant salten als mitjans de comunicació, que el fet no només acaba convertint-se en alguna cosa lluny del disbarat sinó en la decisió més coherent que una persona pugui prendre.
Candela Peña, espectacular, plena de matisos, comanda un repartiment prodigiós en què Sergi López, Nathalie Poza, Ramón Barea i la fabulosa revelació que és Paula Usero broden uns papers molt bonics en els seus racons: gent dispar amb les seves gràcies i les seves desgràcies, els seus egoismes, els seus errors i els seus (pocs) encerts, és a dir, com qualsevol de nosaltres. Criatures a la deriva en situacions d'enorme credibilitat, amb els mòbils atordint a cada moment de necessària intimitat, dialogades per les guionistes amb tendresa, humor i dolor, i visualitzades per Bollaín amb un enorme afecte pels seus personatges, amb independència de les seves imperfeccions: aquests plans oberts sobre la soledat!
Es parlarà de feminisme i de sororitat al voltant de La boda de Rosa, on pot ser que alguns només vegin éssers humans, amb independència del seu sexe. Però aquest crític ha rebuscat al seu voltant i ha trobat no pocs exemplars femenins de Roses, amb les seves peculiars característiques, i en canvi li costa albirar un sol paradigma masculí.
Javier Ocaña – elpais.com |