2020.03.04 - BERLINALE 2020: L'òpera prima de Pilar Palomero recrea amb detall i sensibilitat l'ambient repressor on van créixer massa noies espanyoles a la fi del segle XX

Als mitjans de comunicació espanyols es parla de Las niñas com l'Estiu 1993 d'aquesta temporada. Certament l'estimable pel·lícula dirigida per la saragossana Pilar Palomero comparteix amb la de Carla Simón -a més de companyia productora, la seva estrena mundial en diferents edicions de la Berlinale (en la mateixa secció, la Generation) i la seva estrena nacional al Festival de Màlaga- el fet de ser el primer film de també una prometedora cineasta. Així mateix el món juvenil / infantil està retratat en tots dos llargs i l'acció té lloc pràcticament en el mateix temps: la dècada dels noranta a Espanya, la de l'eclosió que va suposar la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona i l'Exposició Mundial de Sevilla. Però això és només el teló de fons (la venidora modernitat), el que els personatges veuen i escolten a través de la televisió, perquè el film reflecteix intimitats adolescents, conflictes familiars, ambients socials i emocions contingudes en una època que encara llastava una mentalitat obtusa, heretada dels anys foscos del franquisme.

A algú familiaritzat amb el consum de cinema estrident i ultraràpid comercial, Las niñas li pot resultar morosa: la seva acció és mínima, tan quotidiana com fer els deures, pintar-se els llavis per primera vegada o jugar al pati. Però fins i tot en la descripció d'aquestes rutines hi ha un subtext, un rerefons i una intenció que descobreixen un país contradictori que seguia educant les seves futures dones en el masclisme assumit i acceptat, la repressió sexual i el conformisme vital.

La Celia, la protagonista (magnífic el descobriment de l'expressiva Andrea Fandós), és filla de mare soltera (encarnada per Natalia de Molina), està creixent i alhora que el seu cos canvia, dubtes de tota índole comencen a alterar els seus pensaments. Ja no es conforma amb les mentides i silencis que la seva mare esgrimeix cada vegada que qüestiona, per exemple, el seu origen. A més, els temps també estan evolucionant, encara que sembla que el seu entorn -sobretot aquest col·legi de monges on estudia- s'entesta a frenar l'inevitable. Però una nova companya portarà aires frescos a la seva presó particular.
 
Las niñas arrenca amb una escena magnífica i conclou amb una altra que posa el contrapunt perfecte a la inicial. Enmig, amb la càmera sempre pendent de la mirada de la Celia, haurem acompanyat la noia en els seus afanys, dubtes i angoixes. I resultarà fàcil per als que hagin crescut en els vuitanta i noranta del segle passat reconèixer-se a si mateix o identificar amigues, germanes o veïnes en les seqüències del film Las niñas.

A més, durant la seva contemplació, vindran a la ment títols com la mítica pel·lícula de Carlos Saura Cría cuervos o la recent Ojos negros, del duo Marta Lallana i Ivet Castelo, amb la qual també comparteix frescor, talent i autenticitat. Però sobretot, el debut en el format llargmetratge de Pilar Palomero deixa clar que, com acaba fent el seu personatge central, només amb la rebel·lia individual es va aconseguir que una generació de dones hagi pogut realitzar-se plenament i avui qüestioni aquell temps -feliçment- passat.