CRÍTICA

Per a enginyosos i divertits amants de les comèdies familiars. La senzillesa i bellesa que conté una bombolla de sabó, més si t’esclata jocosament a la cara, com un pur explosiu d'una historieta de l'editorial Bruguera, o si resulta ser una delatora i divertida mucositat al nas d'una figura paterna a ridiculitzar amb afecte, defineixen, com bé apuntava Santiago Segura en la/seva crítica de Padre no hay más que uno 2. La llegada de la suegra del passat número, aquesta encantadora comèdia. La comèdia en general. Tot en aquesta superior seqüela, aquesta La familia y uno más del convuls però necessitat de rialles segle XXI, apel·la a no deixar que l'espectador apreciï les costures (el mil·limètric guió de Marta González de Vega i el mateix Segura, ja sense la cotilla del remake que tan bé van desajustar al film previ), la complexitat de tot artefacte còmic que es preï. Sigui xinès o suís, o sigui d'aquells rellotges ful que els personatges de Pepe Isbert, Tony Leblanc, Gila o Venancio Muro intentaven col·locar, al Rastro madrileny, en els millors títols del nostre humor cinematogràfic costumista, la precisió de la pel·lícula passa per la seva invisible i treballada carcassa, per la seva proximitat, naturalitat. La seva senzillesa. La seva bellesa. Padre no hay más que uno 2. La llegada de la suegra poques queixes generarà al consultori del nostre Belvedere. Ell serà el primer a saludar l'esperit clàssic del film. No només dels incruents malsons conjugals, familiars i paternals de Bob Hope, Fred MacMurray o Dean Jones, sinó també d'Alfredo Landa o Juanjo Menéndez a mercè de sogres tan carismàtiques i destroyers com Rafaela Aparicio o Mari Carmen Prendes en pel·lícules que han acabat sent, a més d’icòniques en el seu humor incombustible, radiografies d'aquella Espanya desenvoluista dels anys 60 i 70. Molts dels usos, pecats, tonteries, maneres i tics d'avui estan en aquestes noves peripècies familiars de Javier, Marisa i els seus increïbles fills. Cap acostament presumptament realista o neorealista podrà capturar la veritat que tanca una comèdia que és capaç d'unir Los Cazafantasmas, Baby Yoda i les acampades mandonguilles amb un retrat de la classe mitjana nacional digne tant de la televisiva Mira lo que has hecho obra de Berto Romero i Enric Pardo, com de Roma (Alfonso Cuarón, 2018) o de Parásitos (Bong Joon-ho, 2019). Amb tot, el que sorprèn (o no) més de Padre no hay más que uno 2. La llegada de la suegra és el domini de les regles del joc del gènere a càrrec de Santiago Segura director. Res de nou per als que hem defensat els seus Torrente des de sempre, però sí per a altres no conversos als seus talents. Des de la mateixa notable Sin embudos (2018), Segura sembla tractar de controlar el caos, ordenar el caos de la comèdia per fer-lo més accessible, menys exabrupte càustic paròdic i més per a tots els públics. No obstant això (afortunadament) el caos (l'ànima de la comèdia) persisteix en aquesta familiar reunió de slapstick, esgrima verbal, ocurrències de l'univers Instastories i la debilitat estilística del director per John Landis (els cameos d’amiguets i l'amabilitat implacable de l'absurd). Tant de bo que aquest clan pogués seguir acudint, com els americans Griswold dels vuitanta, anualment a les nostres cartelleres per refrescar com un glaçó de gel o un floc de neu. Una bombolla de sabó senzilla i bella. Bombolles com les de la festa de l'escuma a l'apoteosi final (i compte al final de Padre no hay más que uno 2. La llegada de la suegra) d’ El guateque (Blake Edwards, 1968). Qui sap si el Hrundi V Bakshi encarnat per Peter Sellers va arribar a formar una família tan edwardsiana com la de Santiago Segura aquí. El millor: Loles León en pla l’Ethel Merman d’El mundo està loco, looco, loco, loco (Stanley Kramer, 1963). El pitjor: algunes trames secundàries queden al final sense resoldre. Fausto Fernández – Fotogramas.es