CRÍTICA

2019.12.13 - Matteo Garrone manté l'esperit original de l’icònic titella, sense deixar-se influenciar per les tendències de cinema fantàstic actual, en la nova adaptació del famós conte infantil Pinocchio és una pel·lícula infantil? Sí, potser. Aquesta és la dubtosa resposta a la pregunta que molts es plantegen abans de la seva cita anual amb les pel·lícules nadalenques. Què podem esperar d'un director que s'ha inspirat en novel·les policials amb personatges foscos, com un taxidermista gai assassinat pel seu protegit o un home obsessionat per noies anorèxiques? Un director que ha aconseguit l'èxit internacional a través del retrat dels negocis i crims de la Camorra napolitana; que va narrar la paranoia d'un participant de reality show; que més tard va barrejar fantasia del segle XVIII amb un rerefons de terror; i que, finalment, va mostrar la crònica d'un perruquer caní que tortura un bòxer fins a la mort? Pinocchio és, sobretot, una pel·lícula de Matteo Garrone que no s'assembla en res a El cuento de los cuentos. És una interpretació filològicament correcta d'un clàssic de la literatura infantil italiana del segle XIX. El director ha preservat l'esperit de la història de Carlo Collodi que, el 1881, va publicar la novel·la que va crear una icona universal i va donar lloc a diverses interpretacions filosòfiques i psicoanalítiques. Garrone no s'ha deixat influenciar per les tendències regnants en els relats fantàstics actuals. Utilitza la tecnologia més actual, sense fixar-se en altres exemples. De fet, es fixa en exemples anteriors com Inteligencia Artificial, el projecte de Stanley Kubrick dirigit per Stephen Spielberg. El Pinocchio de Garrone serà desafiat en el futur: Disney prepara un remake del seu clàssic animat de 1940, amb una pel·lícula en acció real dirigida per Robert Zemeckis, mentre Guillermo del Toro està treballant en la seva pròpia versió del titella, en stop motion i produïda per Netflix. Des de la primera seqüència de la pel·lícula, Garrone ens submergeix en un món rural devastat per la fam; i la cinematografia de Nicolaj Brüel, que ja va treballar amb Garrone a Dogman, recrea aquest món antic, entre la realitat i la fantasia, amb una gamma de colors clars i marronosos. Fins i tot la Terra de les Joguines té els colors d'una casa de camp en lloc de semblar un Lluna Park modern. Roberto Benigni, que va dirigir i va protagonitzar el seu propi Pinocchio el 2002, domina la pel·lícula en el paper de Geppetto, i la seva gran expressivitat garanteix una bona recaptació a taquilla. "He pensat construir un bonic titella de fusta: un que pugui ballar i fer piruetes. M'agradaria recórrer el món amb aquest titella". Amb aquesta declaració d'intencions, Geppetto és l'alter ego del director, que d'un material pur com la fusta (vida) busca crear un cinema meravellós. Les seqüències "horribles" hi són presents però d'una forma més lleu (el peu cremat d’en Pinotxo, la seva trobada amb el gat i la guineu, la transformació en ruc), i ajuden a aplacar la història i el seu argument original. El jove actor Federico Ielapi s'amaga darrere el maquillatge de l'artista Mark Coulier (Harry Potter); i Massimo Ceccherini, que va escriure la pel·lícula al costat de Garrone, és una magnífica guineu. I encara que la fada de Marina Vatch resulta inexpressiva, les interpretacions breus d'actors com Gigi Proietti, Rocco Papaleo, Maria Pia Timo, Davide Marotta, Paolo Graziosi, Massimiliano Gall, Teco Celio, Maurizio Lombardi i Nino Scardina recorden la tradició teatral italiana a la qual homenatja la pel·lícula. Camillo De Marco – cineuropa.org