Preciosa història entre pare i filla. El final de la infància

Als antípodes de l'univers, llenguatge i gènere cinematogràfics es troba aquesta segona pel·lícula escrita i dirigida per Casey Affleck respecte a la seva òpera prima, aquella controvertida i divertida presa de pèl que es va marcar amb I'm Still Here de la mà de Joaquin Phoenix. Una dècada d'escriure i reflexionar sobre paternitat, mentre era pare, l'han portat a una història postapocalíptica, una fugida entre pare i filla (que es fa passar per nen) en un món despullat de dones (delmades per un virus). Una metàfora de la ruptura familiar, del pare sol enfrontat al repte més difícil de la seva vida: com educo una filla en aquest món? Deixant-la propietària i narradora de la seva pròpia història.

La luz de mi vida arrenca amb un pla molt curt sobre pare i filla, una escena quotidiana que deixa de ser-ho quan coneixem la destrucció que existeix fora del món que ells dos s'han creat: el pare (un tendríssim Affleck, demanant perdó, redimint-se?), abans de dormir, explicant-li un conte a la filla (una brillant Anna Pniowsky) -un conte que Affleck va inventar per als seus fills en la realitat-, en el qual ella, cada vegada més gran, ja veu llacunes. La luz de mi vida és també un sensible retrat, en un món abandonat, d'aquest moment clau del pas a l'adolescència, una adultesa prematura, en el qual ella reclama ser la que expliqui el conte. No vol ser només protagonista, vol ser narradora amb totes les eines que li ha anat regalant el seu pare i les que, intuïm, també els va transmetre a tots dos la seva mare (en flashbacks, interpretada per Elisabeth Moss). Un moment dolorós per al pare, i no només pels perills que amaga aquest violent món, sinó per la separació, per la pèrdua de la innocència. Ja no és la seva nena.