Vitalina Varela, el prodigi "dens" de Pedro Costa, triomfa al Festival de Gijón

La pel·lícula del portuguès sorprèn al certamen asturià i se situa com una de les obres més valentes, obsessives i rupturistes del cinema contemporani

Parafraseja en espanyol Pedro Costa (Lisboa, 1958) un vers de Georg Trakl. Ho fa per intentar descriure què és el que per a ell significa la negror il·luminada que presideix el seu últim i prodigiós treball. "Cal enfosquir la foscor per veure-hi millor", comenta, s'atura i corregeix punt per punt el vers del poeta austríac del tombant del segle XX. "No és tant la foscor el que persegueixo, és més la densitat. Prefereixo parlar de densitat abans que de foscor. Sí, és una pel·lícula densa; qualsevol ésser humà per mi és dens", diu. Doncs bé, la gravetat densa, que no només foscor, de Vitalina Varela ha estat designada com la millor pel·lícula del Festival de Gijón recentment clausurat després de rebre un premi similar a la passada edició de Locarno. I, en efecte, no podia ser d'una altra manera.

La pel·lícula rescata de les ombres un dels personatges que acompanyava el protagonista del seu treball anterior, Caballo dinero (2014). Aquí, en aquesta pel·lícula circular, intensa i lúgubre, Ventura, el mateix de Juventud en marcha (2006), deambulava pels passadissos i tortuositats d'un hospital i dels seus propis records. I aquí, esfondrada pel pes de la seva desgràcia sorgia com d'un somni dur i perfectament real la dona Vitaliana Varela que dona títol a la seva última pel·lícula.

Ara, s'explica la història d'una dona que viatja des del Cap Verd fins a Lisboa a la recerca del seu marit que temps enrere va emigrar. Quan arriba a l'aeroport de Portugal, ja no hi ha res. El seu espòs ha mort, l'enterrament s'ha fet i el dol és cosa d'un passat, de nou, fosc. I dens. Baixa de l'avió malalta, amb els peus inflats i unes gotes d'orina (o llàgrimes o pluja o aigua baptismal fins i tot) vessen sobre la seva pell.

"La gent del Cap Verd és una invenció de les ombres", se sent a la cinta i Costa respon: "Potser és el mateix gènere humà, tots nosaltres, els que en provenim. Però especialment els capverdians, un poble que és una barreja d'esclaus i de tots els colonitzadors (portuguesos, espanyols, holandesos...) que van passar per allà". Tot seguit, Vitalina Varela trepitja el raval lisboeta de Fontainhas on la filmografia del director creix fins a aconseguir la categoria de mite. El seu particular Yoknapatawpha. És la cinquena vegada que una pel·lícula de Costa fa peu en aquest lloc de realitat i fabulació alhora en què l'emigració s'ajunta amb l'oblit. I així fins a convertir-se en un àmbit o, millor, zona cinematogràfica única i gairebé sagrada on l'espai es confon amb el temps.

La pel·lícula, com si es tractés d'un llenç ferit de profunds clarobscurs de Caravaggio, persegueix el dolor de la Vitaliana. Es tracta d'un dolor buit i sense esperança. S'explica la història d'una dona a qui se li va prometre la possibilitat d'un futur i un viatge que mai van arribar. I quan ho van fer, va ser en la forma d'una absència. Ni tan sols el consol del dol, del comiat. Tota la cinta navega somnàmbula per una sensació propera a l'orfandat. Tan intensa i profunda que en diríeu un estat de l'ànima o simplement una condició indissoluble de la pròpia existència. Un miracle cinematogràfic amb la certesa de la llum. Sí, perquè al final, entre tanta densitat, s'entreveu la mateixa llum.

"Tota la pel·lícula", raona el director, "és el propi dol de la Vitalina. Ella no va aconseguir assistir a les cerimònies més o menys oficials que presideixen la mort d'un ésser estimat: la vetlla, l'enterrament... L'equip de la pel·lícula i jo mateix sentim que estàvem proporcionant a la Vitalina aquesta oportunitat, com si la cinta fos el seu propi cerimonial de dol. i, en efecte, ella, a poc a poc, va començar a sanar, a vestir robes de color. El cinema també, en la seva gravetat, ha de ser això i ha de saber de quin costat està". I, en efecte, ho és i ho està.

Explica Pedro Costa que la primera vegada que va arribar al barri de Fontainhas ho va fer carregat de regals. Acabava de rodar Casa de Lava (1994) al Cap Verd i portava de tornada a Lisboa tots els presents de les famílies dels emigrats. "Hi havia tabac, cafè i també moltes cartes", recorda. El va impressionar el gest dels homes i dones en llegir aquestes missives. I aquí, una de les imatges gairebé sagrades del seu cinema, es va aturar. "Aquesta era la metàfora que m'agradava: molt a prop de les persones, molt domèstica i gens pendent del guió", explica.

Bé podríem dir que Vitalina Varela, la pel·lícula i la dona, en cursiva o sense, viuen totes dues en exactament aquest instant de lectura d'un missatge transmès des de la distància per un ésser estimat. Aquí on rau el que és privat i el que és públic; el que és secret i el que és compartit. És espai, però també és temps. És cinema en la seva més radical evidència.

Luis Martínez – elmundo.es