La història de Guillem Agulló, el jove assassinat el 1993 per una banda de neonazis a Montanejos, es pressuposa difícil de dur al cinema per la càrrega ideològica i l'examen social a la qual estaria exposada. Aquesta pel·lícula interpreta una història silenciada durant anys, que demostra com és de fàcil manejar l'opinió publica, silenciar els fets i passar pàgina d'un complex assumpte a nivell nacional que encara, avui dia, no està solucionat, o potser està pitjor. Només cal fer una ullada a les files del Congrés.

La d'Agulló és una història que ens afecta especialment per la seva proximitat, ja que la família és de Burjassot, i el director català Carles Marqués-Marcet ha sabut plasmar a la gran pantalla amb absolut respecte, delicadesa i ull crític, davant el repte que se li plantejava. Amb guió de Roger Danès i Alfred Pérez Fragas, Marqués-Marcet fuig de sensacionalismes barats, que per a això ja hi havia els mitjans de comunicació de l'època, com bé mostra en algunes de les escenes de la cinta, que s'acosta per moments al gènere documental. Les imatges d'arxiu i els testimonis reals dels pares ens situen en un conflicte que avui sembla més viu que mai, i que, encara amb el risc de treure l'espectador de la pel·lícula de ficció que en realitat està veient, suposa una decisió correcta que ens permet conèixer el tens context social que es respirava a l'Espanya dels 90, aquesta que ara sembla tornar a nosaltres per avisar-nos que no hem canviat tant com ens pensàvem.

La mort de Guillem es mou intel·ligentment en allò privat, i se centra en el duel d'una família, concretament uns pares, que van patir més que ningú aquest succés terrible que es va vendre a la ciutadania com una baralla entre bandes amb tràgic final. La pel·lícula mostra les dues cares del duel: una mare que intenta sobreviure a la mort d'un fill, que s'enfronta a la seva nova vida amb dignitat i conscient del que suposa la desaparició del jove Guillem. El pare, per la seva banda, reclama justícia davant un fet que va revolucionar un poble i tot un país, i centra els seus esforços en la ira continguda cap a una part de la societat que és culpable per omissió. El director fuig del pamflet, encara que la seva posició la deixa ben clara i no l'oculta. Els fets són els que són, però la manera d'explicar-los pot modificar les sensacions de l'espectador, que en aquest cas abandona la sala del cinema amb dolor, indignació i molta ràbia. Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que val la pena veure, i resulta històric que s'estreni a la televisió el mateix dia tant a À punt com a TV3 -té el suport de les dues cadenes de televisió, ja que és producció valenciana i catalana-.

Dura, sincera i delicada, La mort de Guillem suposa a més la revelació de l'actriu valenciana Glòria March, esplèndida en el difícil personatge de la mare, que no obstant això no enfosqueix el treball del seu company Pablo Molinero. La família Agulló es mostra implicada en aquest projecte tan íntim, i la seva presència a la pel·lícula amb total integritat i enteresa, ens ensenya que sempre cal apostar per la vida i pels que creuen en un món més just i lliure.