‘Sin olvido’: Hereus de la culpa paterna

La Segona Guerra Mundial ha donat infinitat de pel·lícules, d'això la indústria de Hollywood pot parlar-ne llargament. No obstant això, de tant en tant arriben històries que saben oferir una mirada diferent d'un dels pitjors episodis del segle XX. És el cas de Sin olvido (2018), dirigida per Martin Sulik, elegida per Eslovàquia per representar el país en la 91ª edició dels Premis Oscar i guanyadora de set premis de l'Acadèmia de Cinema del país centreeuropeu, entre ells el de millor pel·lícula.

I és una forma diferent perquè la pel·lícula està ambientada en el present, mostrant com les conseqüències de la Segona Guerra Mundial arriben fins a l'actualitat, a través dels descendents de víctimes i victimaris. Un ancià busca saber com els seus pares van viure els seus últims dies i un jubilat haurà d’enfrontar-se als fantasmes del passat familiar. Dos pols oposats, perquè un és el fill de l'assassí del pare de l'altre. Lluny de retrets, d'escenes dramàtiques (encara que hi ha una temptativa a l'inici), Sulik opta per anar dosificant el drama, disfressant-lo inicialment d'una road movie amb tints de comèdia.

Elecció encertada, ja que la intenció de Sulik, que signa el guió de la cinta juntament amb Marek Lescák, no és, tant, mostrar el que va succeir durant la guerra, sinó el que va deixar en aquella primera generació afectada per les seves conseqüències i com això va repercutir tant en el passat més proper com en l'actual present. Per a això, reuneix dos personatges que, en un principi, semblen incompatibles. Aquí es veu com el pas dels anys fa que aquells fills de l'horror siguin els que busquen la veritat per poder trobar la pau.

Una dupla actoral formidable i l'últim treball de Jirí Menzel al cinema

I això ho impulsa el personatge de Jirí Menzel, a qui s’uneix després el de Peter Simonischek. L'aclamat cineasta i actor txec, figura imprescindible de la Nova Onada Txecoslovaca, guanyador de l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per Trenes rigurosamente vigilados (1966) i mort fa poc, s'acomiada del cinema amb una interpretació austera, d'aquestes que sap dir molt a través dels silencis, de les mirades, fins i tot de les espiracions. Al seu costat, un correcte Simonischek, que inicialment treu el seu costat més Toni Erdmann (2016), per, finalment, mostrar com n’és d’impossible sentir el pes dels crims paterns.

Amb una parella que desprèn una química increïble, Sin olvido és un viatge al passat a través del present. Amb una acurada estètica, en la qual els tons apagats augmenten aquesta sensació de mirada al pretèrit, és una notable road movie que sap crear complicitat amb el públic, que passa de la comèdia al drama amb naturalitat i espontaneïtat, gràcies a dos grans actors. Una manera apropiada i pertinent per acomiadar una de les grans figures de la cinematografia europea.

El millor: La química entre Menzel i Simonischek.

El pitjor: Algun moment Toni Erdmann sobra i el seu gir final no aconsegueix ser del tot encertat.