“Viva la libertà” és aquesta somiada pel·lícula política que, un dia, algú s'atrevirà a fer i a produir a Espanya

I si un filòsof acabat de sortir del psiquiàtric fos la gran solució de la política i el poble italians... La premissa, de pur dement, és un canó: de força emocional, d'argumentació intel·lectual, d'il·lusionisme còmic. I fins a aquests tres territoris, tan distants en aparença, potser tan propers en la realitat, ha arribat Roberto Andó amb Viva la libertà, adaptació de la seva pròpia novel·la, en la qual torna a jugar (i vet aquí l'únic recel una mica gastat d'una, d'altra banda, excel·lent pel·lícula) amb el recurs del mandatari caigut en desgràcia i a qui el seu propi doble supera en credibilitat, encert i eficàcia. A sobre, Toni Servillo, etern Jep Gambardella, per partida doble: com l’apocat i servil polític de partit, gris i criticat, i com el seu estrambòtic germà bessó, brillant en la seva bogeria que no és sinó seny.

En format de farsa, en la qual se succeeixen els elements burlescos aparentment inversemblants, però en la qual sempre es manté una meravellosa quota de credibilitat, la pel·lícula apel·la a la consciència de la gent mentre denigra els habituals aparells de partit, les lluites que poc tenen a veure amb la ideologia i sí molt amb l'ego i el maneig de poder. Servillo torna a fer un festí interpretatiu amb dos papers molt diferents, amb els quals aconsegueix que, al cap de cinc minuts, haguem oblidat el seu Gambardella de La gran belleza, i, al costat d'ell, el gran personatge tapat de la funció: l'admirable mà dreta del líder, veritable artista del quadrilàter polític, de les idees i de la intel·lectualitat veritable, que, per la seva falta de carisma i el seu físic anodí, està condemnat a ser el segon que no es veu, però que manega els fils. Un joc en el qual, encara que s'intueix, és protagonista "l'esquerra italiana", per molt que només es verbalitzi una vegada.

Amb un punt de partida semblant a Habemus Papam (Nanni Moretti, 2011), en el qual la por escènica paralitza un polític (el Papa també ho és) fins a la seva fugida literal, Viva la libertà és aquesta somiada pel·lícula política que, un dia, algú s'atrevirà a fer i a produir a Espanya.